Cirerers florits
En aquest Japó estrany, no hi ha lament sinó exaltació; ‘tempus fugit’, sí; part del misteri de la vida
Tot just trepitjar Tòquio la noció de multitud s’instal·la a la retina per no moure-se’n. Als barris de Ginza o Shinjuku, hordes humanes s’amunteguen a un costat de la vorera i pots arribar a témer que, en travessar la calçada, escombrin fins i tot la seva pròpia ombra. El jet lag s’agermana amb el so buit de l’idioma, notes en sordina. Tòquio és una ciutat rara. O més ben dit, els japonesos són criatures estranyíssimes que oscil·len entre la cerimònia i la robòtica, entre la delicadesa i la brusquedat, entre els jardins de pedra i la fragilitat de l’ikebana. Sofia Coppola va ser una visionària quan fa 14 anys va rodar Lost in translation. Poc ha canviat la cosa. La majoria de taxistes o venedors de les parades del carrer et parlen en japonès, i l’entesa no és ni tan sols factible amb mímica perquè els seus codis són uns altres.
A la planta 41a del Park Hyatt, a The Peak Bar, on Bill Murray bevia un whisky rere un altre, se serveix pa amb tomàquet i pernil en lloc de sushi. Els japonesos, concentrats en la seva cantaire fosca, accentuada en agut, fumen sense parar. Als carrers hi ha àrees per fer-ho com cal, amb cendrers i marquesines, en contrast amb aquella profusa cultura de tes verds, tovalloletes ardents i teràpies energètiques. L’espiritualitat i el tataki emfatitzen la importància del tall. Infinits llocs de massatge amb fotos de lolites asiàtiques com a reclam prenen cos al paisatge diürn: hi entren homes amb maletí, semblen compungits. Sexe de pagament exprés al costat de màquines escurabutxaques. Com en tants llocs del planeta, es diu que aquí la misogínia és una qüestió cultural. Segregació equival a tradició. M’ho expliquen els dissenyadors Stefano Gabbana i Domenico Dolce abans de desfilar al Museu Nacional, on no han pogut barrejar models masculins i femenins: “Al Japó hi ha molt poca connexió entre la vida diària dels homes i la de les dones. Elles abracen aquesta estètica pueril i naïf perquè mitifiquen la infantesa, l’única etapa en què s’han sentit lliures”. Però si hi ha un fenomen que s’escapa del pragmatisme constant, i d’aquella obtusa precisió que no entén d’alteracions del programa ni improvisacions –que posa tan nerviosos els nipons–, és la celebració del sakura. Durant deu dies a l’any, de sud a nord, els cirerers esclaten: blancs, rosats, porpra, i encatifen la ciutat de preciosisme, però sobretot de veneració. Desprenen un halo sagrat: els vells els contemplen durant hores, a la recerca de la brevetat i la perfecció de la seva existència, mentre que els joves narcisos es miren en ells.
En aquest Japó estrany, no hi ha lament sinó exaltació. Tempus fugit, sí; part del misteri de la vida. I és en aquesta bellesa agonitzant on rapten l’ànima de les coses.