“He volgut trencar un tabú i mostrar el cos menopàusic”
Marta Sanz, escriptora, publica ‘Clavícula’
Fa uns quants anys, en un vol transoceànic, a Marta Sanz (Madrid, 1967) la va envair un dolor intens. Es va pensar que es moria. Es va desorientar i va començar a pensar unes coses i les contràries... Va ser el principi d’un viacrucis que ara, feliçment, ha culminat en un llibre, Clavícula (Anagrama), totalment autobiogràfic, en què es despulla fins a un punt poc habitual en els autors espanyols.
La primera pregunta és obligatòria: com es troba?
M’agrada que em faci aquesta pregunta. És un símptoma clar que el text aconsegueix el que pretén: apuntar a la realitat. Estic molt bé, però em continua fent mal la clavícula.
Hi ha algun percentatge de ficció en aquesta obra?
No. Quan es parla d’autobiografia, un acostuma a fer servir l’excusa de l’autoficció dient que sempre hi ha elements que no són exactament veritat que tenen a veure amb les exigències de la retòrica literària. Jo no he pretès això; simplement busco un llenguatge per expressar el meu estat i que això construeixi un món. Aposto per una honestedat brutal que pot resultar incòmoda. La invenció se situa en el camp del llenguatge; no faig sortir burros que volen. Em sentia cansada de la ficció; la literatura són moltes més coses. Robert Walser deia que la part meravellosa de la vida i de la literatura són les repeticions i les coses petites; a ell el lector que necessita sobresaltarse amb continus salts mortals li sembla molt més infantil.
“No tolero mostrar les meves debilitats en públic”, diu, però aquí ha fet el contrari... És una poètica de la fragilitat, una lamentació còmica que reivindica el dret de queixar-nos en una societat en què sembla que queixar-se és una falta d’educació o de cortesia.
Les cares somrients de les emoticones ens esclafen com un corró piconador.
Però és que fins i tot explica el que cobra. Això si que és tabú!
Era molt important abordar dos tabús. Un, mostrar el cos d’una dona en un moment poc fotogènic, el de la menopausa, amb detall, en primer pla. I l’altre, la literatura vista com un ofici mal pagat. El context general és que no sé si m’està passant alguna cosa, i, si és que no, encara resulta més estremidor, per la idea que la sobreexplotació en temps de precarietat és somatitzada i s’acarnissa amb el cos de les dones.
No són mers diaris, hi ha una estructura, fins i tot una mena de
happy end irònic. És un text aparentment desestructurat en què es barregen un poema, un relat, la narració d’un creuer, fragments més assagístics amb fragments més lírics... Volia que el cos del text reflectís progressivament
la malaltia i el dolor del cos real.
Crea inquietud veure que no és cert que vas al metge i et cura.
Pot ser que no et curi i que això cada cop et posi més nerviós.
L’ha inspirat algú?
Sarinagara, novel·la de dol de Philippe Forest per la seva filla petita. Cristal·litza una noció optimista de la literatura, perquè creu en la paraula escrita per posar ordre, per superar les neuràlgies personals i socials. Quan reflexiones sobre el dolor, i utilitzes l’humor negre, en el fons el que estàs fent és un cant a la vida.
És molt divertit, curiosament.
S’assembla una miqueta a Woody Allen, oi?
Però vostè no va al psicòleg ni que la matin.
Jo soc de Madrid, i els de Madrid no anem al psicòleg; anem a fer canyes amb els amics. Ja m’agradaria ser argentina!
Què ha descobert?
Que moltes persones estan disposades a ajudar-te quan manifestes el teu dolor. En el fons, Clavícula és una història d’amor.
La seva parella és l’heroi tranquil del llibre.
L’hauria de conèixer; és un gran home. Es va comportar amb una gran tranquil·litat al llarg del procés. I també és molt important la presència dels pares, que et culpabilitza.
No sabem el diagnòstic...
No sabem si el majordom és l’assassí, no. L’única cosa que sabem ara, gràcies a la seva primera pregunta, és que em continua fent mal la clavícula.