La seva obra perdurarà
Amb motiu de l’exposició sobre Cy Twombly al Centre Pompidou, Éditions du Seuil acaba de publicar un llibre breu de Roland Barthes que recull dos articles que l’escriptor va dedicar al pintor nord-americà durant la dècada dels setanta. M’agrada molt com comença la breu nota de l’editor que encapçala el llibre: “Quan Ivon Lambert truca a Roland Barthes durant la segona part dels anys setanta per parlar-li de Cy Twombly, l’acollida és reticent”. Barthes no vol escriure més per encàrrec, però el galerista hi insisteix. I el resultat d’aquesta insistència és esplèndid, perquè els dos textos que Barthes escriurà després de revisar l’obra del pintor, i de trobar-se personalment amb ell, constitueixen un petit tractat sobre la condició de l’artista, sobre el tipus de moralitat que el caracteritza. Barthes culmina els dos textos de la mateixa manera, amb el ressò d’uns versos del Tao Te Ching, que ell adapta en relació a la singularitat de l’artista i la seva obra: “Produeix sense apropiar-se’n, / actua sense esperar-ne res, / acompleix la seva obra, però no s’atribueix cap mèrit, / i precisament perquè no s’atribueix cap mèrit, / la seva obra perdurarà”.
Aquesta és una gran idea que il·lumina el nostre panorama: l’obra perdura justament perquè qui la fa no hi especula. A canvi d’aquest “no esperar-ne res”, el que l’artista necessita es poder fer la seva obra en condicions favorables, i no trobar-se en un mitjà hostil o indiferent. Saber cuidar aquesta diversitat és una de les coses essencials pel progrés cultural d’una comunitat. I aquesta diferència, per molt que les autoritats polítiques proclamin sovint aquest cultiu de la diversitat, molt sovint està en perill. I el preu que es paga per aquesta desprotecció és massa alt. És senzillament inacceptable.
Aquests dies el cineasta Oliver Laxe ha escrit a El País un text de títol explícit, “El monocultivo del cine español”, en què reclama la necessitat d’aquesta biodiversitat creativa, com a conseqüència de la negativa de TVE d’ajudar a finançar el seu nou projecte. L’any passat Laxe, juntament amb Albert Serra i Juanjo Giménez, van ser protagonistes destacats al Festival de Canes, amb premis per Mimosas (Laxe), Timecode (Giménez) i un reconeixement absolut per a La mort de Lluís XIV (Serra), que anava fora de competició però també va trobar un espai en el palmarès gràcies al premi especial atorgat al seu protagonista, Jean-Pierre Léaud. Aquest any 2017 Canes no ha acollit cap film de l’Estat espanyol. Quan passa això n’hi ha que hi resten importància, d’altres busquen suposades conxorxes en l’organització del festival, i d’altres ens ho mirem com una mena de termòmetre anual sobre el nostre nivell de respondre a les exigències artístiques del cine. Perquè una de les virtuts i els reptes dels artistes cinematogràfics és que situen el valor de les seves obres en el context internacional, sense acontentarse només amb l’escalf de la proximitat.
En tota reforma que es pugui fer sobre el suport a la creació, la diversitat ha d’estar en primer terme. El camp del cinema és potser un dels llocs on aquesta qüestió es planteja de manera més radical, perquè la negociació entre art i industria es realimenta. No hi ha indústria real sense el reconeixement al treball artístic de cineastes singulars. Aquells l’obra dels quals perdurarà.
No hi ha indústria real si no es reconeix el treball artístic de cineastes singulars