París reivindica l’art africà
Més de seixanta artistes contemporanis presenten les seves creacions a la capital francesa
Incontinent, el continent africà es multiplica entre abril i maig, a París, per amor a l’art. El modern: pintura, dibuix, escultures, música, vídeo, creacions sonores, amb instal·lacions monumentals i la firma de 60 artistes a La Villete. Però sense oblidar el passat: l’Àfrica de les rutes –“Estètiques, colonials, comercials, transports, amb 300 escultures, orfebreria i altres peces, de la prehistòria fins avui”– al Quai Branly-Jacques Chirac, que amb el seu Picasso primitif s’afegiria al desplegament africà.
En 1.100 m2, Tresors islàmics de l’Àfrica (Institut del Món Àrab) repassa “tretze segles d’intercanvis culturals i espirituals, de Dakar a Zanzíbar, de Harar a Tombuctú, amb Magrib i l’Orient Mitjà”. I hi ha doblet a les galeries Lafayette: art africà a la Galerie des Galeries i moda de l’Àfrica a les plantes.
El moviment va desbordar París, amb una extensió d’Afrique capitales a Lilla: Cap al cap de Bona Esperança, invitació al viatge en l’obra de 40 artistes.
Si l’arbre dels humanitaris –la fam i les malalties per carència– no deixa veure el bosc –les megalòpolis, la quantitat de mòbils, els nous milionaris, la moda–, un tòpic pertinaç difumina també l’art africà.
Fa dos anys hi va haver una doble caiguda d’arquetips. El nigerià Okwui Enwezor, d’altra banda director de la Haus der Kunst de Munic, va ser comissari de la Biennal de Venècia, que va donar el Lleó d’Or al ghanès El Anatsui, autor de l’obra Paths to the Okro Farm (cortina metàl·lica de 345 cm), que s’havia venut l’any anterior a Sotheby’s Nova York, per un milió i mig de dòlars. I, a París, un inesperat èxit popular va ratificar Beauté Congo, un segle d’art congolès a la Fondation Cartier –on ja havia triomfat Chéri Samba–, repercussió repetida el 2016 per Seydou Keita al Grand Palais. Dos precursors: Magiciens de la terre (La Villete, 1989) i Africa Remix (Pompidou, 2005).
Aquesta primavera, mentre els lectors intentaven assimilar la biblioteca d’il·lustres desconeguts que presentava el Salon du Livre, amb el Marroc com a país convidat, Marie-Anne Yemsi, comissària de la fira d’art Afrique de Art Paris 2017 (20 galeries africanes entre les 140 participants) deplorava la somnolència del seu país. “Aquest any, a la Biennal de Dakar, representants de la Tate i el MOMA contrastaven amb l’absència de representació oficial francesa”.
Però Elisa Atangana, comissària de la recent biennal de Kampala, desconfiava a Libération d’“una etiqueta art contemporani africà semblant al segell world music”. Matisos que no impedeixen de considerar aquesta temporada parisinoafricana com una font de sorpreses i revelacions. Precisament, Simon Njami, responsable d’Africa Remix, torna amb el múltiple Afrique capitales (La Villete i Lilla, fins al 28 de maig).
Njami (novel·lista, creador de la Revue Noire) va inscriure el seu Afrique capitales en el festival 100% Afrique, de La Villette. I hi va crear l’emanació de Lilla. Nascut a Lausana de pares camerunesos, devot de Boris Vian i Faulkner, Njami viu a París, on la seva Revue Noire és considerada avui l’antolobarrejar gia més important de la creació contemporània a l’Àfrica. Treball a contracorrent, el seu, fa 30 anys, “quan tot el que estava relacionat amb el continent era tema d’antropòlegs i un negre no havia trepitjat mai Kassel o Venècia”, fins que la seva Africa Remix va revelar 90 artistes africans contemporanis.
Tampoc ell no creu en “aquesta etiqueta d’artista contemporani, que ningú no s’atreviria a endossar a un creador d’Àsia o d’Europa”. A La Villette el tema és la ciutat. I va “artistes amb passaport africà amb Josep Kosuth, que ve dels Estats Units, el francoamericà Jean Lamore o Lavar Munroe, de les Bahames, que té com a única obsessió Don Quixot”. I si Romuald Hazoume, que viu al seu Benín natal, comparteix galerista amb Koons i Hirst, segons Njami el mercat “encara no és especulatiu: les obres de la majoria d’artistes cotitzen entre 10.000 i 20.000 euros”.
Els aficionats a la música contemporània deploren que els estius a Europa només sonin Mozart o Beethoven, que les grans exposicions només apostin per noms coneguts. Aquest confort s’ha trencat ara a La Villette, Galerie des Galeries, Art Paris o a Lilla. Els habituals coneixedors s’han hagut de confessar sorpresos. I apuntar noms d’artistes tan consolidats com desconeguts per aquí. Per exemple: Pascale Marthine Tayou, Aida Muluneh, Safaa Mazirh, Abdoulaye Konate Godfried Donkor, Mohau Modisakeng, Moffat Tadakiwa, Billie Zagewa, Yinka Shonibare...
O Alexis Peskine, present al vernissatge de La Villete. Tot un símbol: nascut a París el 1979, de mare afrobrasilera i pare francorús, avi jueu escapat dels camps de concentració, als 17 anys va marxar als Estats Units per jugar a bàsquet. Autor d’enormes retrats en relleu treballats amb nou mides de claus, “referència a les serigrafies de Warhol i al gra de la pell, emblema del mestissatge”, és conegut també pels seus vídeos. Com aquell en què un Crist negre porta corona no d’espines sinó de torres Eiffel.
I aquesta minitemporada tindrà un sonat rellançament el 26: la Fondation Vuitton, transformada en locomotora d’exposicions després de l’èxit popular –1.200.000 visitants– de l’exposició Chtchoukine, presenta tres enfocaments: Les Initiés –per primera vegada a París l’emblemàtica col·lecció d’art africà contemporani de Jean Pigozzi–, Être –el dinàmic escenari de l’art contemporani que és Sud-àfrica– i obres de la fundació mateixa.
La Ciutat de la Llum s’omple d’obres d’art modern sense oblidar el passat del continent