Enemic de cor blaugrana
Dani Alves va besar la gespa del Camp Nou: “Quan un torna a casa és feliç”
No fa gaire va estrenar un formidable àtic al carrer Roma des del qual es veuen unes boniques vistes de Torí. Enfadat pel sainet de la seva renovació, Daniel Alves va decidir emigrar a Itàlia després d’haver guanyat 23 títols amb el Barcelona, però pretén ampliar el seu espectacular palmarès. “La Juve té un somni i espero ajudar a aconseguir-lo: guanyar la Champions League”, va comentar en la seva presentació com a bianconero, vestit d’etiqueta. Peculiar, però etiqueta al capdavall. A punt de fer 34 anys, el brasiler ha trobat el seu lloc en la gerontocràcia del futbol italià i continua animant la banda dreta que tantes vegades va córrer amunt i avall al Camp Nou.
Quan va tornar a trepitjar aquesta gespa, es va ajupir i la va besar en un gest de cara a la galeria. Per a la sala de premsa, on va comparèixer efervescent i amb ulleres fosques, va reservar una altra actuació gestual i verbal, d’aquestes que l’han convertit en un personatge excèntric i populista amb un punt entranyable. Es va proclamar barcelonista de cor. No li resulta gens fàcil, va dir, conciliar aquest sentiment amb la professió que avui li exigeix abatre el Barça. Es tracta d’un sentiment prou poderós com per tornar a vestir de blaugrana? “Per tornar aquí el Barça hauria de rectificar moltes coses i l’ego gegantí de les persones no ho permetria, no reconeixerien l’equivocació de fer-me sentir d’aquella manera”. Assegura que es va veure empès cap a la porta i va marxar amb una sensació agredolça. És evident que té una espina clavada, i no només respecte al club, sinó en un àmbit força més ampli: “Els catalans són persones molt especials en el sentit que el meu estil de vida no s’adiu gaire amb el que ells creuen que ha de ser. No sé què passarà, però jo soc molt feliç de tornar al Camp Nou, em rebin com em rebin. Quan un torna a casa és feliç”. Qualsevol diria que Catalunya, com si no tingués prou preocupacions, vivia pendent de les aventures del brasiler.
El discurs de Dani Alves continua sent el més semblant a un híbrid entre Paulo Coelho i un manual barat d’autoajuda. Sentències com: “La vida no és el que has fet, sinó el que fas, i així visc la meva professió, cada dia fent-ho i fent-ho fins que no pugui mes”. És cert, la professionalitat i la passió amb què fa la feina són encomiables i constitueixen el secret de la seva longevitat esportiva. Una altra cosa és que ho hagi de recordar en cada frase: “La intensitat amb què jo treballo és el que m’ha fet escriure les meves històries a les pedres”.
Tota aquesta verborrea quedarà sepultada avui sota el que defineix com “una nit de gran futbol entre dos equips que competiran al límit per quedar-se en aquesta competició”. L’avantatge del Juventus és fabulós, però Alves no va voler vendre la pell de l’ós prematurament i, d’acord amb les instruccions del seu entrenador, va subratllar la necessitat de marcar al Camp Nou: “La relació és d’un 60-40% de possibilitats per a nosaltres, sent molt caut i molt respectuós amb el Barça. Aquí els partits són molt llargs i es fa molt dur, però també sé que si nosaltres fem un gran partit, amb un gol podem fer bastant de mal al Barça, perquè seria un cop anímic ben important”.
Passi el que passi, a Messi i Iniesta els dedicaria, a més de la renovació, una estàtua a l’estadi. “Pel bé del futbol i del Barça espero que continuïn, però jo no puc entrar en això perquè ja veus com em va anar. Són llegenda d’aquest club i a les llegendes cal cuidar-les i aviciar-les. Com a culer espero que renovin”.