L’FMI modifica a l’alça el creixement d’Espanya fins al 2,6%
L’organisme avisa de la desigualtat i els perills polítics que amenacen el lliure comerç mundial
És primavera a Washington. Broten les tulipes als jardins davant de la inexpugnable seu grisa del Fons Monetari Internacional, que celebra aquesta setmana la seva assemblea semestral. I, més que centrar-se en els ja coneguts perills,
populistes per a l’agenda del liberalisme multilateral, l’FMI va posar èmfasi ahir en una bona notícia: el PIB global creix ja de forma simultània a tots els grans blocs, des de la Xina als Estats Units, des del Japó a Europa.
L’economia mundial creixerà un 3,5% el 2017, segons l’informe semestral d’expectatives econòmiques presentat ahir, amb una revisió a l’alça del seu pronòstic anterior, del 3,1%. Es produeix una “recuperació de la inversió, l’activitat manufacturera i el comerç que s’anhelaven des de fa tant de temps”, recull l’informe semestral.
Fins i tot Europa comença a registrar un creixement que, almenys, ja no és tan raquític. La zona euro creixerà un 1,7%, una mica més del que preveia el fons l’any passat. No és un creixement espectacular però, amb tants problemes polítics amb què lluitar, l’FMI ja veu el vas econòmic mig ple. “Estem encantats de veure el repunt que feia tant de temps que esperàvem”, va dir l’economista en cap, Maurice Óbstfeld.
L’optimisme primaveral serà doble per a Luis de Guindos, el ministre d’Economia espanyol, que participarà en el G-20 i l’assemblea del fons divendres i dissabte. Espanya ja és l’economia avançada –Europa, els EUA i el Japó– de més creixement. Creixerà un 2,6% aquest any, segons l’informe, gairebé mig punt més del que el Fons preveia l’any passat. “Després de patir un traumàtic descens a causa de la crisi global financera, la recuperació d’Espanya és un factor positiu”, va dir Gianni Maria MilesFerreto, el braç dret d’Óbstfeld.
L’FMI reconeix encara més el creixement d’Espanya perquè, tal com demana des de fa anys, “la font del seu creixement és la demanda interna”. Tot això pot ajudar Luis de Guindos a contrarestar el descontentament que se sent en la plantilla de l’FMI amb el Govern espanyol després de les últimes notícies que Rodrigo Rato podia haver estat blanquejant diners mentre exercia de director gerent del Fons abans de la seva dimissió el 2007.
Malgrat el seu bon rendiment macroeconòmic, Espanya pot ser el perfecte exemple de la paradoxa d’aquesta primavera per a l’economia mundial. Perquè l’últim cicle de recessió i recuperació a Espanya ha coincidit amb un augment disparat de la desigualtat de la renda. Espanya va realitzar “un ajust de salaris relatius respecte a països com Alemanya i que ha estat molt costós per a molts treballadors”, va dir Miles-Ferretti, l’adjunt d’Óbstfeld. “Com a conseqüència, s’ha incrementat la desigualtat”, va afegir.
Encara que l’FMI preveu que el PIB espanyol depassarà aquest any per primera vegada els 1,12 bilions de dòlars del 2008, la majoria dels assalariats tenen menys renda ara que abans. Així mateix, segons les previsions presentades ahir, la taxa d’atur espanyola, actualment en el 18%, no caurà per sota del 15% en els propers cinc anys. “No necessàriament ha d’afectar el creixement a llarg termini a Espanya perquè no creiem que la desigualtat continuï augmentant”, va dir Óbstfeld en declaracions a La
Vanguardia. Tot i això, el Fons sembla reconèixer que no existeix una font de demanda interna per substituir l’última expansió fiscal. Preveu una desacceleració del creixement espanyol fins al 2,1% el 2018, adverteix, i en anys posteriors a mesura que es va reduint el dèficit fiscal.
El mal repartiment de la recuperació econòmica s’ha produït en totes les economies avançades i ja genera greus problemes polítics per al consens de Washington. Existeix “una amenaça significativa d’un gir cap al proteccionisme”, adverteix l’FMI. “El creixement baix dels salaris mitjans i les pertor- bacions estructurals en els mercats de treball (...) han generat una sèrie de polítiques de suma zero que podrien minar les relacions comercials internacionals”, va alertar Maurice Óbstfeld.
Hi ha dues grans incògnites més. Primer, “la normalització monetària als EUA serà menys gradual del que pensàvem, adverteix l’FMI amb referència a les pròximes pujades de tipus als EUA. Després d’anys d’expansió monetària sense precedents, és difícil preveure l’impacte en una economia mundial que arrossega enormes nivells de deute.
Una altra qüestió de vida o mort: com gestionarà la Xina la transició a un model de creixement menys basat en deute i inversió sense provocar una crisi financera? La Xina creix un 6,6% el 2017, gairebé mig punt més del que l’FMI havia previst a l’octubre. Però els agents econòmics xinesos “anticipen més creixement de crèdit i inversió pública”, la qual cosa crearia un greu perill de crisi financera, en un entorn global de pujades de tipus. Tot això és crític per a Llatinoamèrica. El rescalfament a la Xina ha caigut com un mannà del cel per a les grans economies en desenvolupament exportadores de matèries primeres com el Brasil, que creixerà un 1,7% el 2018, segons l’FMI.
D’altra banda hi ha el Brexit.
EUROPA CONTINUA PATINT La zona euro creixerà un moderat 1,7%, que supera les previsions del Fons
L’AMENAÇA DE L’ATUR
La taxa d’atur a Espanya no caurà per sota del 15% en els propers cinc anys
ELS DUBTES DE LA XINA
Els analistes avisen del risc de l’augment del crèdit i la inversió pública
Després d’advertir sobre una recessió abans del referèndum, el Fons s’ha empassat el gripau apujant la previsió del creixement del PIB britànic el 2017 mig punt, fins al 2%. Però adverteix que noves barreres comercials perjudicarien el creixement a mitjà termini. Mala notícia per a Europa també. En general, les expectatives de la zona euro “continuen sent decebedores”, adverteix el Fons, per la baixa productivitat, l’envelliment de població i en alguns països, sobretot Itàlia però també Espanya, el “llegat del deute públic i privat”.