Un nou model?

Un cop publicades les xifres del 2016, Guindos reitera declaracions triomfalistes, de la setmana passada al Cercle Financer. Hi ha tres missatges: que la recuperació espanyola seria la més enèrgica del nostre entorn, que es deuria a les reformes implementades pel Govern del PP (en particular, a la reforma laboral), i, finalment, que gràcies a elles Espanya hauria canviat el seu “model de creixement”, que ja no estaria basat en la construcció sinó en les exportacions. Què hi ha de cert en aquestes tres proposicions?

La primera és bastant veritat, encara que, com sempre, ens guanyi Irlanda. En concret, la producció espanyola (el PIB en termes reals) ha augmentat un 8% des del 2013, l’any més baix del cicle contractiu, mentre que la irlandesa ho ha fet un impressionant 44%.

Pel que fa a l’impacte que hi han tingut les polítiques del Govern, és molt més raonable pensar que la recuperació espanyola és forta perquè venim de molt avall: quan es té més d’un 20% d’atur, és possible créixer molt ràpidament a base que una part dels aturats es posin a treballar. Això no podia passar a Alemanya, per exemple, on la taxa d’atur l’any 2013 era del 5%.

D’altra banda, la recuperació espanyola no és excepcional comparada amb les anteriors: en els tres primers anys de cada recuperació després dels anys 1985 i 1993 (amb la taxa d’atur també per sobre del 20%), la producció espanyola va créixer respectivament un 15% i un 9%, més que el 8% actual.

Vist d’una altra manera: en els últims trenta anys Espanya ha tingut tres grans febrades que han tractat tres metges diferents (Boyer, Solbes i Guindos) cadascuna de les quals ha donat lloc a una recuperació ràpida. Cada metge se n’ha apuntat el mèrit, però es pertinent pensar que la causa de l’espectacularitat de cada recuperació no és sinó la profunditat de cada crisi.

Què hi ha de l’afirmació que Espanya, finalment, hauria canviat de “model de creixement”? En primer lloc, que cal celebrar que finalment es reconegui que és l’exportació –i no el consum, el turisme o la construcció– el que sustenta la nostra prosperitat: l’augment de les exportacions en aquests tres últims anys ha tingut un impacte sobre la producció que triplica el del creixement –espectacular– del turisme estranger.

Ara bé, la bona marxa de les exportacions no significa que les coses estiguin anant prou bé. El gran problema d’Espanya es diu productivitat. Sense ella ens veurem obligats, una i altra vegada, a recuperar competitivitat via reducció de salaris: una perspectiva lamentable. Doncs bé, en els primers tres anys de les dues anteriors recuperacions la productivitat va augmentar un 4%. En aquesta ocasió, la productivitat no ha crescut gens.

La flexibilitat laboral és una bona cosa, però la gran contribució de la reforma laboral del PP ha estat la reducció dels salaris baixos, i això és només un remei aparent als nostres mals.

La gran contribució de la reforma laboral del PP ha estat la reducció dels salaris baixos