“A Beirut ningú no es creu que jo no sigui un espia”
Tinc 76 anys i segueixo al peu del canó. Soc barceloní, del carrer Balmes, però ja fa 47 anys que visc feliç a Beirut, aquesta ciutat amb nom de puta exòtica. No tinc ni Déu ni pàtria ni família. M’empara una brillant i centenària tradició de corresponsal
Com acaba –i com comença– vostè a Beirut? Vaig tenir la immensa sort d’entrar a La Vanguardia als 21 anys gràcies a Santiago Nadal, i més sort encara d’arribar a ser corresponsal a Atenes i París...
...Quan els corresponsals de premsa eren els únics ulls i les orelles del món. I els de La Vanguardia els únics ambaixadors de la informació lliure a Espanya. El 76 vaig acompanyar Tarradellas de Tours a Madrid i des d’allà a Barcelona quan el “Ja soc aquí”.
Pas mal.
Però vaig ser encara més feliç quan el director, Don Horacio, em va proposar l’Orient Mitjà.
Per què?
Perquè jo ja intuïa què seria la meva vida allà: a Beirut he viscut experiències més intenses i he conegut persones molt més interessants del que hagués pogut viure a Barcelona o París.
Expliqui’ns-ho.
Tot just arribar vaig llogar un pis al costat de l’hotel Commodore, al barri de Hamra, on hi havia la Universitat Americana i els diplomàtics i periodistes, però, sobretot, on tenien l’únic tèlex de la ciutat. I això era el més important per a qualsevol corresponsal llavors. Hi continua vivint? Al final, vaig comprar aquell pis en plena guerra civil –em deien que estava boig– i per fer-ho vaig obtenir un marsun, un decret del president de la República. Em va costar més que el mateix pis.
Ha pujat de preu el seu pis?
Doncs sí. I encara soc l’únic espanyol que ha comprat una propietat al Líban.
No es barallaven per aquell tèlex?
Em barallava amb Robert Fisk, o amb el meu veí, Roger Auque, que va revelar en un llibre que havia estat espia del Mossad. Sap qui és Auque, a més?
Un mercenari i corresponsal de guerra.
I a més, el pare biològic de Marion MaréchalLe Pen, neboda de Marine Le Pen, i neta de Jean-Marie Le Pen.
Carai a Beirut!
És el centre de totes les conjures de l’Orient Mitjà, però ser allà té un preu: durant la guerra van segrestar dos veïns del meu edifici, un per ser francès i l’altre per ser anglès.
I a vostè per què no?
Com que era espanyol, no vaig interessar a ningú. Però, tot i així, ningú no es creia ni es creu que, en realitat, jo no sigui un espia.
Vostè és l’espia dels nostres lectors!
Ho deixat controlsóc de gràciesem pagar vana maiells pressionari puntualment.a uns editors tant que Un acusant-meno dia m’hanen un d’espiaespia “del que Principatvaig acabar d’Andorra”.dient que sí, que era un
Gran país: per què continua a Beirut?
El meu barri, quan Hamra,tot l’Orient serà Mitjà l’últim sigui bastió arrasatde la pel tolerància pensament wahhabita.únic totalitari de la barbàrie integrista
Veu un futur molt negre.
Els integristesla motivació, són l’organitzacióimparables. i Tenenla gent. els Temo diners, que serà difícil aturar-los.
Mentrestant: com és el seu barri?
Hi ha molta marxa! Minifaldilles, llibreries, cafès vibrants de cultura i creativitat. I una discoteca meravellosa: el Club Music Hall.
Hi haurem d’anar.
Alerta: també és al costat de barris miserables amb 1,2 milions de refugiats sirians, 400.000 palestins i 100.000 iraquians. Som un país diminut que necessita ajuda internacional.
Les seves cròniques d’Alep emocionen.
Hi vaig ser al desembre, al quilòmetre quadrat on van resistir els rebels. De vegades, com allà, com a l’Orient Mitjà, un pam de terra decideix una civilització. Com a les Termòpiles.
Va ser un scoop? La seva gran exclusiva?
No he aconseguit mai cap scoop, la veritat. Però vaig descriure per a aquest diari l’enterrament de Nasser o l’entrada de Khomeini a Teheran.
I els imams de Khomeini encara manen.
En realitat els xiïtes són més flexibles i pragmàtics que els wahhabites sunnites integristes, al contrari del que creu Occident.
L’Estat Islàmic no és gaire tolerant.
L’Orient Mitjà és un trencaclosques confús. I qui es pensa que l’entén és perquè l’hi han explicat malament. A mi em commouen les ciutats màrtirs com Alep, per la proximitat a Turquia; o Mossul, per la seva riquesa petrolífera.
I avui pot explicar-ho sense tèlex.
M’esforço per adaptar-me a les noves tecnologies, perquè seguiré al peu del canó. Encara hi ha molt per explicar des de Beirut, la millor ciutat per intentar entendre l’Orient Mitjà, i entendre’l avui és entendre el món.
Una imatge que recordi ara mateix?
Durant la guerra civil, vam tenir un estiu tòrrid. Queien les bombes sobre l’Oest musulmà i els veïns de l’altre costat miraven mentre prenien tranquils la fresca als seus balcons com morien els del davant...
Esgarrifós...
Però, una mica més enllà, ens estàvem banyant: no només jo, centenars de beirutesos jugaven amb les onades a un quilòmetre d’on s’enfonsaven edificis entre tremendes explosions.
Si passa el pitjor, que t’enxampi fent el millor.
Aquesta ciutat pot ser cruel, com l’Orient, “una puta exòtica”, com diu el meu amic el poeta Palomeras, avui ambaixador a Singapur. Però sempre torna a apostar per la vida. I jo amb ella.
LLUÍS AMIGUET