CARLES COSTA: “EL 1991 EM VAIG IMPOSAR UN ULTIMÀTUM”
“VAIG CONTRACTAR
ROBERTO
VIZCAÍNO COM
A TÈCNIC I VAIG
ENTRENAR-ME
AMB ARRESE.
QUAN VAIG
SORTIR DE
LA ZONA
DE CONFORT,
TOT ES VA
AJUNTAR”
“EL GRAN
SALT VA VENIR
EL 1992. VAIG
GUANYAR A
ESTORIL I
DESPRÉS EM
VAIG IMPOSAR
A BARCELONA.
VAIG ARRIBAR
AL ‘TOP TEN’.
EM DEIA: AIXÒ
DURARÀ
MOLT?”
Feia un temps que Carles Costa (49) li donava voltes a les coses. No despuntava. Apareixia dispers en el rànquing. A penes entre els 150 primers. Començava el 1991. –Em vaig imposar un ultimàtum. –I això què és? –Vaig decidir sortir de la zona de confort. Vaig contractar un entrenador, Roberto Vizcaíno, que en pau descansi, i em vaig posar a treballar. –Vostè sol? –En el grup també hi havia Jordi Arrese. Jordi era tot un professional. Figurava entre els cinquanta primers del món. Em va anar ensenyant en el dia a dia. Escoltant-lo, vaig anar guanyant confiança. Vaig trigar cinc mesos a entrar en funcionament. I quan ho vaig fer...
Va arribar a Roland Garros i va superar dues rondes. Només va cedir amb Stich. –En quatre sets... Allò li va canviar l’ànim. Va adonar-se que tota la feina anava emergint. Va jugar les semifinals a Florència. Va guanyar diversos tornejos challenger. –Què va canviar en el seu joc? –Va ser natural. De sobte, tot es va ajuntar. Feia tres anys que ho intentava, i finalment vaig interpretar que estava preparat. Començar a guanyar partits va ser satisfactori.
Va tancar el 1991 com a 55è de l’ATP i va obrir el 92 amb un altre tarannà.
Al març, Carles Costa anava llançat. A Estoril va tombar Andrés Gómez, Emilio Sánchez i Sergi Bruguera i va aconseguir el títol. Va encadenar aquell trofeu amb el Comte de Godó.
I aquí anem a parar al nucli d’aquesta xerrada.
Al RCT Barcelona es mou com a casa seva. De la casa-club entren i surten socis i empleats, i molts d’ells el saluden. Fa uns dies va jugar una estona a la pista 2. Em recorda que els seus pares han estat sempre socis del club. Es veu a si mateix als quatre anys, jugant. –Els entrenadors van veure maneres. Diu que aquí va ser aplegapilotes i jutge de línia. Que ha jugat la fase prèvia i ha guanyat el títol. Que va ser codirector en l’època de Sixte Cambra, i que ara és el representant de la seva principal estrella, Rafael Nadal (a través de His7ory Sports Management; així, amb un 7 a History).
–Sempre vaig ser competitiu. També jugava a futbol, però allò era diferent. Al cap i a la fi, en el tennis estàs tu sol. Ets tu i ningú més. –El seu títol el 1992... –Em costa recordar-lo. Quan una etapa acaba, la tanco i visc intensament la següent. No explico batalletes. No les explico ni als meus fills. A casa conservo pocs trofeus. –A Barcelona jugaven Lendl i Agassi. –Jo començava a guanyar tornejos importants. Sentia una mica de vertigen. –Què vol dir? –Em preguntava coses. Venia del nores. Em deia: “Això seguirà? S’acabarà aviat?”. Al cap i a la fi, el més difícil no és arribar, sinó mantenir-se. –Barcelona... –Podia haver-me tocat Lendl en semifinals. Però va caure a quarts contra Mancini. M’hauria agradat enfrontar-me a ell. Ja era una llegenda. Tampoc no vaig poder jugar amb Agassi. L’havia tombat Eltingh. I la final va ser davant Gustafsson, que havia sorprès Bruguera en la semifinal. A mi em va sortir tot rodat. A la final me’n vaig sortir molt bé. I ell, no tant. Va guanyar en 6-4, 7-6 (3) i 6-4. I després, Carles Costa va continuar. Final a Madrid. Semifinals a Hamburg. Una altra final a Roma. Va entrar al top ten. –Tot en terra... –D’aquí venim els espanyols. Ara ja hem canviat, però llavors... Pensi que les primeres pistes ràpides de Barcelona van ser les de Vall d’Hebron, ja per als Jocs. –No hi va anar, vostè, a aquells Jocs. –El 1991, jo era el cinquè espanyol. Només n’entraven quatre. Després hi va haver una modificació i es va decidir que la selecció es faria setmanes abans dels Jocs. Llavors jo entrava, però queia Arrese. No podia fer-li això. M’havia ajudat molt.
–Arrese l’hi agrairà sempre. Va aconseguir la plata.
–I jo a ell.