França vota per triar la continuïtat o la ruptura del seu sistema
Vuit dels onze candidats en disputa qüestionen la política de la UE
Quaranta-set milions de francesos avui estan cridats a les urnes en unes eleccions que donaran to a la crisi europea.
Vuit dels onze candidats en disputa en aquesta eliminatòria, i dos dels quatre amb possibilitats d’accedir a la final del 7 de maig, qüestionen la política econòmica i social de la Unió Europea i el paper que hi té França. Tota una prova al sistema. En una UE en procés de desintegració i amb un quadre de fragmentació política i contestació que progressa en els principals estats nacionals, la presència de quatre candidats amb suports del voltant del 20% confirma la recomposició política de França.
En la segona economia de l’eurozona (19%), els dos partits que s’han alternat en el poder els últims cinquanta anys, els socialistes i els conservadors, podrien resultar irrellevants. El candidat del Partit Socialista, Benoît Hamon, és marginal en aquesta disputa. François Fillon, el candidat conservador d’Els Republicans, es presenta molt tocat pels escàndols, però podria ser la sorpresa.
Realment tots poden ser-ho, perquè tot és possible, en aquestes eleccions. Incloent-hi una nova victòria del fet més imprevist, com va passar al Regne Unit al juny amb el referèndum sobre la sortida de la Unió Europea, i als Estats Units al novembre amb la victòria de Donald Trump.
Els quatre candidats amb possibilitats de passar a la segona volta –François Fillon, Emmanuel Macron, Jean-Luc Mélenchon i Marine Le Pen– representen divisòries i opcions que tenen una lectura universal que supera clarament el marc nacional francès.
Fillon i Macron són partidaris de la política econòmica de desregularització, privatització, austeritat i retallada de la despesa pública mantinguda a Europa, i al món en general, des dels anys vuitanta. Tots dos són partidaris de la mundialització neoliberal.
Mélenchon i Le Pen són proteccionistes, partidaris d’incrementar la despesa social, d’enfortir el paper de l’Estat i de la sobirania nacional. Des d’aquest aspecte comú, el primer és un transformador altermundista; la segona, una partidària del replec nacional.
Fillon, Macron i Le Pen no qüestionen el vector de l’economia crematística responsable de l’escalfament global. Mélenchon pregona una reconversió keynesiana enfocada a la transició energètica.
Fillon i Macron volen mantenir França a l’OTAN i als tractats europeus. Mélenchon i Le Pen, per contra, volen treure França de l’OTAN i renegociar aquests tractats utilitzant l’instrument del referèndum en cas que les
negociacions no funcionin.
La candidatura d’Emmanuel Macron és un capítol a part i no té precedents. En primer lloc el seu programa, clarament continuista respecte a la seva acció com a arquitecte de la política econòmica del president François Hollande, de resultat tan mediocre, es presenta com a novetat i ruptura. Procedint del nucli més genuí de l’establishment, aquest candidat parla de Revolució (el títol del seu llibre) i es presenta com un outsider. Macron li ha robat a Hollande el projecte que fa uns mesos el president va definir com “liquidar el Partit Socialista per crear el Partit del Progrés”. Macron ha deixat fora de joc Manuel Valls amb la seva iniciativa per a una “tercera via” que barregi esquerra i dreta en una síntesi tecnocràtica al servei de la governança transnacional de les empreses i les finances.
Macron va tenir la intel·ligència i l’olfacte d’abandonar el vaixell abans del naufragi socialista. Avui és el candidat preferit a Brussel·les, al Ministeri de Finances de Berlín, dels mitjans de comunicació globals i de Washington, on la revista Foreign
Policy, portaveu de la política exterior dels Estats Units, el defineix com “el polític anglòfon francès i germanòfil que Europa espera”. Ho suportarà, la República?
Des del punt de vista de la divisòria esquerra/dreta Le Pen i Macron no es defineixen, Fillon es presenta com la dreta i Mélenchon com l’esquerra, amb la seva suma d’ecologisme, oposició a l’austeritat, així com amb l’opció a favor de la diplomàcia i el multilateralisme i contra l’intervencionisme militar i la lògica de blocs.
En aquestes eleccions hi ha, doncs, una clara dicotomia de dos contra dos, entre continuïtat i canvi, amb diferents matisos. Però la pregunta sobre la nova governança que Macron representa centra el debat.
La campanya ha estat gloriosa i amb l’excepció de l’habitual falta d’independència dels mitjans de comunicació –molt hostils cap als candidats de la ruptura, i particularment contra Mélenchon des del moment que va pujar en les enquestes– també ha estat molt lliure.
Els francesos han debatut i posat a la picota tot el que han considerat discutible. Han demostrat la seva tradició laica dessacralitzant els temes de què no es parla en unes eleccions: el sistema, la desigualtat i els dogmes econòmics. Han qüestionat la globalització, el projecte europeu en el seu estat actual, les reformes estructurals i la competitivitat. Candidats trotskistes i de dreta radical que a qualsevol altre país no poden participar ni surten a la televisió van aconseguir les complicades 500 firmes d’alcaldes de 30 departaments necessàries. Per tot això se’ls pot envejar, diu el sociòleg alemany Wolfgang Streeck, director emèrit de l’Institut Max-Planck de Colònia, l’equivalent al CSIC espanyol.
“A Alemanya qui rebutja entonar el càntic de la ciutadania mundial és immediatament excomunicat. Les qüestions que es plantegen a França no podrien ser plantejades a Alemanya perquè no hi ha un espai públic que les consideri legítimes: no podrien ser evocades ni pels escriptors, ni els investigadors socials ni els mitjans de comunicació,” afirma Streeck.
El sociòleg també diu que “compadeix” els francesos, perquè sembla que a la final del dia 7 “hauran de triar entre un titella de la indústria financera i una predicadora de l’odi”.
En la crisi europea França és el país central. El sistema, que no sembla que tingui marxa enrere, està avariat, i França amb ell. D’aquí l’abundància d’ofertes antisistema en aquesta cita electoral d’avui, que és important per la lectura universal que té.