L’extrema dreta s’integra en el paisatge
MARINE LE PEN (NEUILLY-SUR-SEINE), 49 ANYS
La líder del Front Nacional i el seu número dos, Florian Philippot, aquests anys han treballat intensament per donar respectabilitat al seu ascendent partit ampliant l’electorat cap als desencisats amb Els Republicans i desmarcant-se de les seves senyes d’identitat ultres més estridents. Era la condició del nou objectiu fixat: conquerir el poder i el govern de França. Per a això va caldre matar el pare i fundador del partit, l’octogenari JeanMarie Le Pen, i dur a terme una transformació per atreure a les seves files nous sectors empresarials i del funcionariat de l’Estat, indispensables per governar. Philippot també va incorporar nous accents socials i gaullistes en un partit històricament enemic de De Gaulle i hereu del règim col·laboracionista de Vichy. L’estratègia ha funcionat. Els mitjans de comunicació han rebaixat l’hostilitat envers Le Pen, que gairebé ja és una més en el paisatge dels líders polítics del país. El 2002 el vell Front Nacional de Jean-Marie Le Pen va aconseguir arribar a la final de les presidencials i va ser batut per Jacques Chirac per 60 punts de diferència (80% contra 20%). Avui França respira tranquil·la perquè tots els sondejos coincideixen que, en qualsevol escenari, Le Pen perdria una final contra el seu adversari en una relació del voltant del 60% contra el 40%. El fet més significatiu és, però, que aquest progrés de 20 punts es consideri perfectament normal, i que alguns dels temes preferits del Front Nacional (identitat, islam, enduriment penal) s’hagin instal·lat en el centre del debat polític institucional i dels mitjans de comunicació.
L’ascens s’ha aconseguit, sobretot, explotant els defectes de l’entorn: la degradació general del clima social i polític, dirigint cap als ciutadans magribins el ressentiment que provoquen la desigualtat i la precarització creixent, i denunciant des d’un discurs patrioticonacionalista el buidatge de sobirania nacional i de l’Estat que la globalització i la integració europea han implicat al llarg d’una generació. Que l’esquerra i la dreta francesa fessin causa comuna al voltant de la defensa d’aquesta globalització i del seu marc europeu durant trenta anys va oferir una autopista al Front Nacional. El partit es presenta com l’única força oposada al que Marine Le Pen va batejar com a “UMPS”, l’acrònim equivalent
“La divisòria no és esquerra-dreta, sinó mundialistespatriotes”, diu Marine Le Pen
al nostre PPSOE, és a dir: no hi ha alternança i “tots són el mateix”. “La divisòria no és entre esquerra i dreta, sinó entre mundialistes i patriotes”, diu Le Pen.
Mentre no hi va haver cap oferta altermundista d’esquerres, el Front Nacional va tenir gairebé el monopoli del descontentament i del vot de protesta a França.
Les eleccions d’avui hauran de tornar a mesurar aquesta situació. Le Pen proposa una política social i econòmica proteccionista i un antieuropeisme que a mitjà termini apunta més cap a una conquesta de les institucions de Brussel·les per part de la ultradreta europea coalitzada que a una ruptura amb sortida de França de la UE.