L’esquerra altermundista

Net de tres avis espanyols, un de Múrcia, i una àvia italiana, tots assentats a Algèria, Jean-Luc Mélenchon és un francmaçó fill i net de maçons, el més llegit i el millor tribú d’aquesta campanya. Un pel brusc amb els periodistes, el candidat de La França Insubmisa, una síntesi entre Podem, Bernie Sanders i la tradició republicana d’esquerres francesa, s’ha suavitzat una mica i la seva imatge ha millorat. El seu moviment ha protagonitzat tècnicament la millor i més moderna campanya electoral, els mítings més freqüentats i menys arribistes, amb lectura de poemes, i discursos amb fons i humor, que han confirmat Mélenchon en el títol –reconegut per tothom– de millor orador. El seu programa, de molt el més innovador, és una aventura proteccionista, ecologista i de despesa social que xoca frontalment amb la doctrina europea i les relacions internacionals d’Occident. Amb Washington, Brussel·les i Berlín. Reforma dels tractats europeus, sortida de l’OTAN, independència internacional, refundació de la República Francesa via un procés constituent, pujada del salari mínim i una fiscalitat més estricta per als rics. Cada capítol és una aventura impossible sense el suport mobilitzat de tota la nació. Tot en conjunt, una descàrrega elèctrica per a Europa. No és “extrema esquerra” ni “esquerra de l’esquerra”, com es repeteix, sinó una altra manera de fer política i de veure un món en crisi de civilització. Abominable per als uns, com ho és Podem a Espanya; esperançador per als altres. Mélenchon ha pujat gairebé deu punts en intenció de vot en aquesta campanya. Fins on arribarà la seva dinàmica ascendent? En una segona volta només Macron, que rebria suports socialistes i de la dreta, el batria en tota regla. Contra Le Pen guanyaria. Contra Fillon ja es veuria...

Estudiant trotskista el 68, com tants dirigents socialistes, va exercir de periodista, professor d’institut, senador i ministre, seriós i rigorós, de l’ensenyament professional amb Jospin. El 2008 va deixar el Partit Socialista . El 2012 va ser candidat a la presidència a l’esquerra d’Hollande (11%) amb el vot útil en contra. La seva victòria seria un prodigi. Un nou començament a França i un curtcircuit a l’Europa neoliberal.