La creu torna a Qaraqoix
La ciutat cristiana de l’Iraq, reconquerida per l’EI fa mesos, està destruïda i semideserta; la majoria dels habitants tenen por de tornar-hi
A l’entrada de Qaraqoix s’ha tornat a aixecar una gran creu. Només la bandera iraquiana, uns metres més enllà, la supera en alçada. Són el símbol que mostra que els cristians i el Govern de Bagdad han tornat a tenir el control després de més de dos anys en poder de l’autodenominat Estat Islàmic. D’això ja en fa gairebé sis mesos, però gairebé no hi ha gent als carrers, i el paisatge urbà és desolador. Els 6.826 habitatges de la ciutat van ser cremats o destrossats. La majoria eren al front de batalla, i la resta van ser saquejats i cremats pels homes de l’EI, com les esglésies i els convents.
“Jo visc a Irbil, però vinc cada dia per feina. Tinc una gasolinera”, explica l’Elías mentre pren el te davant una de les dues botigues obertes al costat de la creu. És un dels pocs civils que es veuen en aquesta població de cases grans on vivien 50.000 persones abans de la desgràcia del 2014. La resta són soldats de l’exèrcit, milicians xiïtes o cristians que protegeixen la zona o que estan de passada cap a l’oest, cap a Mossul, a només 20 quilòmetres d’aquí.
“Bagdad i el Kurdistan encara es disputen aquest àrea –Qaraqoix i els seus voltants–”, explica l’arquebisbe caldeu cristià Baixar Ward, que té la seu a l’església de San Joseph, al barri cristià d’Ankawa, a Irbil, la capital del Kurdistan iraquià. L’agost del 2014 aquests carrers estaven desbordats amb l’arribada de 13.200 famílies cristianes que fugien de Qaraqoix i d’altres localitats de la província de Nínive. El desordre d’aquells temps, amb milers de persones vivint refugiades en edificis en construcció i als jardins de les esglésies, ha desaparegut. Les 13.000 famílies que han decidit quedar-se a l’Iraq han trobat un lloc. Però la incertesa davant el futur és la mateixa de llavors.
“No sabem què passarà i això ens frustra. Tampoc no sabem d’on sortiran els fons per a la reconstrucció”, explica l’arquebisbe, que explica que la prioritat del Govern de Bagdad és la lluita contra l’EI. Però el que vindrà després no està clar, com tampoc no ho està el futur de l’Iraq. Els cristians han quedat atrapats en la disputa política i territorial que sorgirà al país quan acabi la campanya per eliminar l’EI. D’una banda, hi ha el Govern de Bagdad i, de l’altra, els kurds, que han estès el seu territori en el marc d’aquesta lluita contra l’Estat Islàmic. Per molts polítics del Kurdistan, aquests pobles han de formar part de la regió semiautònoma.
Com si el caos no fos suficient, circulen rumors que alguns líders sunnites estarien planejant crear, a la província de Nívive, de la qual formen part pobles cristians com Qaraqoix o Bartella, un sistema administratiu amb característiques similars a les kurdes. Els cristians defensen que haurien de poder decidir el seu futur, però el dilema és complicat. Amb qui els aniria millor? Qui els oferirà més protecció?
“A Qaraqoix en aquest moment hi ha banderes iraquianes, de les Haix al-Xabi –les milícies de majoria xiïta agrupades sota el que es coneix com a Moviment de Mobilització Popular– i de tres grups cristians que tenen dividides les seves lleialtats”, explica el bisbe Ward, que aquests dies corre de reunió en reunió per discutir sobre la reconstrucció, que s’estima que costarà uns 250 milions de dòlars. Fins ara el que s’ha fet ha anat a càrrec dels diners que aporten les esglésies. Alguns cristians a Irbil parlen de tornar després de l’estiu, perquè els nens puguin començar l’any escolar a Qaraqoix.
Però el panorama no està clar. “La gent té por de tornar. No hi ha seguretat i temen que els pobladors que vinguin puguin robar-los les seves coses o els facin mal a les seves dones”, explica el pare siríac catòlic Emad Anai, que encara era un seminarista quan va haver de fugir de Qaraqoix el 2014. “Personalment vull tornar, però si dic que no tinc por estaria mentint. Però com a pare he de tenir coratge”, diu el pare Emad, que fa un recorregut pels voltants de l’església siríaca cristiana de Mart Schmoni, a Irbil, on el Govern del Kurdistan ha creat una escola provisional amb contenidors d’alumini. Hi van 260 nens.
Desenes de nenes amb vestits grisos i camises blanques juguen al pati. Totes criden a l’uníson que són de Qaraqoix. “La idea és traslladar l’escola al seu lloc original, però no és fàcil, perquè moltes famílies han decidit que no volen tornar”, explica la germana Joana d’Arc, a càrrec de l’escola. Ella tampoc no vol tornar. Tant el convent de la verge Maria, al qual pertanyia, com l’escola on feia classes han quedat destruïts. I ara la seva família viu al Líban, com 300 famílies més de Qaraqoix. “Preferiria emigrar al Canadà o Austràlia, però aquests països posen cada vegada més problemes a l’hora de concedir visats als cristians iraquians o sirians”, explica. Unes 3.000 famílies han buscat refugi en aquest barri cristià d’Irbil.
“Per a nosaltres és impossible tornar”, sentencia una professora d’anglès, que demana que no es publiqui el seu nom. Aquesta dona d’ulls grans, de 38 anys, vivia a Mossul amb la seva família fins a l’arribada de l’EI: “Una nit van venir a casa nostra i ens van robar tot el que teníem. Més tard, vam aconseguir fugir i vam arribar fins a Irbil després de 12 hores, va ser un drama”, diu. Ha sabut per alguns veïns a Mossul que casa seva, tot i que va ser saquejada, està en bon estat. Però no tornaran mai, la seva idea és vendre-la quan la situació s’estabilitzi.
“La gent està cansada tant físicament com psicològicament. No tenen visió de futur, no tenen seguretat”, diu el pare Emad. Les seves paraules recullen el sentiment d’alguns fidels reunits aquella mateixa nit a l’església: “Jo no sé si vull tornar, la casa està destruïda i el futur és incert”, explica Orenina, una infermera de 27 anys que va estudiar a la Universitat de Mossul. “La situació ja era difícil des de feia anys. Hi havia molta tensió a la universitat, perquè als radicals no els agradaven els cristians”, explica la jove, que en la seva època d’estudiant viatjava cada dia de Qaraqoix a Mossul. Era més segur.
Com el pare Emad i molts d’altres, l’Orenina va tornar el diumenge de Rams a Qaraqoix, però només un parell d’hores. Ara per ara continuarà ensenyant infermeria a Irbil i intentarà convèncer la seva mare, vídua, de no tornar mai a Qaraqoix. “És difícil. Els grans volen tornar, però la situació és diferent per als joves. Abans érem feliços. Ara és diferent”, conclou.
“Vull tornar, però si li digués que no tinc por mentiria; he de tenir coratge” “Prefereixo emigrar al Canadà o Austràlia, però cada vegada és més difícil tenir visat”