Relativisme moral
La caiguda d’Ignacio González és el final de la fracció més castissa i depredadora de la dreta, que el 2008 va voler foragitar Mariano Rajoy. No hi ha alegria a la Moncloa. El relat de la corrupció empresona el Govern espanyol.
La primavera del 2008 Mariano Rajoy caminava pel tauló d’un vaixell pirata. Acabava de perdre per segona vegada davant del socialista José Luis Rodríguez Zapatero, i la dreta castissa de Madrid el
volia llançar als taurons. José
María Aznar li havia enviat la Taca Negra, com en una novel·la de Stevenson (“la Taca Negra és un avís o una intimidació”, li explica el vell capità
Bill Jones al jove Jim Hawkins al tercer capítol de L’illa del Tresor). Des de la Cope i El Mundo fustigaven Rajoy per portar-lo fins a l’extrem del
tauló. El cardenal Antonio
María Rouco Varela beneïa
els amotinats. Esperanza
Aguirre somiava ser la primera dona presidenta d’Espanya i comptava amb dos bons arsenals per sumar voluntats i ambicions: la poderosa Bankia i el cabalós Canal de Isabel II. El seu número dos en el govern regional de Madrid, Ignacio
González, dur entre els durs, s’encarregava de la intendència. Killer González es va encarar amb Rajoy en algunes reunions del comitè executiu del Partit Popular. En una el va acusar de “relativisme moral”.
Relativisme moral. Una idea recurrent de la dreta espanyola en aquell temps estrany en què l’economia encara anava a tota castanya –creixements anuals per sobre del 3%– i la política concentrava i exagerava les seves batalles en el camp dels costums i de les identitats. Llei de matrimonis gai, nova llei d’educació, Estatut de Catalunya.
No totes les idees són igualment respectables. No tots els valors poden posar-se en un mateix nivell. Hi ha una veritat –la veritat continguda en la doctrina cristiana– al voltant de la qual ens hem de reagrupar. Aquesta era la idea força de la dreta catòlica i dels seus amics neoconservadors, no necessàriament creients. El singular moviment dels ateus catòlics estava tenint força predicament a Europa, especialment a Itàlia. Entre la tropa de Silvio Berlusconi hi havia molts ateus catòlics, grans admiradors del papa Benet XVI. De dia defensaven la identitat cristiana d’Europa i de nit practicaven el bunga-bunga a les mansions del seu patró a l’illa de Sardenya. Llegien Oriana Fallaci i admiraven les sensuals corbesde Ruby Trencacors, la reina de les festes berlusconianes. L’ateisme catòlic espanyol era essencialment castís. Allà hi havia els columnistes de ferro de la premsa madrilenya. Allà hi havia els butlletins de la FAES. Allà hi havia el radiofonista Federico Jiménez Losantos acusant de maçó el nunci del Vaticà a Espanya, el portuguès Manuel Monteiro de Castro.
Allà hi havia el killer Ignacio González.
Tot aquest món s’ha ensorrat. Un dia el papa Benet va descobrir que el seu majordom, el fidel Paoletto, li robava documents, i no es va sentir amb prou forces per continuar al capdavant de l’Església catòlica. El conclave va elegir
Francesc, que ha posat la plaça de San Pere de cap per avall predicant la fraternitat amb les perifèries i amb els pobres. Els ateus catòlics ara estan amagats, esperant temps millors. Voldrien ser la infanteria intel·lectual de
però aquest home, disruptiu i megalòman, encara els té desconcertats. La dreta castissa madrilenya s’ha ficat en un forat negre. La Guàrdia Civil ha descobert algunes de les fuites del canal. Killer González ha entrat a la presó sense fiança i tothom sap que la poderosa Comunitat de Madrid, fortí de l’Espanya jacobina, bastió contra el relativisme moral, funcionava amb dues vicepresidències delictives. Dues trames. La primera la dirigia Ignacio González. La segona, Francisco Granados. Tots dos es vigilaven, es controlaven i s’espiaven. Tots dos ara es troben a la garjola. I Esperanza Aguirre, la seva cap, no en sabia res. Plora i diu que no en sabia res. La desintegració de la dreta castissa madrilenya iguala i potser supera en magnitud el cràter radioactiu que la caiguda de
ha provocat a Catalunya. El tràgic final dels seus adversaris a Madrid podria ser una bona notícia per a Rajoy. Podria ser un eficaç argument afirmar que el PP està començant a netejar el que el PP ha embrutat. Tot i això, hi ha cares llargues a Moncloa. El relat no funciona. El Govern no aconsegueix sortir del marc de la corrupció.
Ha estat una setmana increïble. L’autobús de Podem, que denuncia l’existència d’una trama oligàrquica i corrupta a Espanya, va començar a circular dilluns amb l’hostilitat manifesta de la major part dels mitjans de comunicació –i la silent discrepància del sector moderat de Podem, encapçalat per Íñigo
Errejón–, i ha acabat la setmana saludat per vianants i automobilistes. Ni el més audaç dels guionistes podia haver imaginat la seqüència. Noves revelacions sobre la depredació de Rodrigo
Rato (dilluns). Rajoy cridat a declarar com a testimoni en el judici del cas Gürtel (dimarts). Detenció d’Ignacio González i alguns dels seus còmplices (dimecres). Escorcoll de diverses empreses; imputació del periodista Francisco Marhuenda, director del diari La Razón iun dels més intensos propagandistes del PP a la televisió, per presumptes amenaces a Cristina
Cifuentes perquè frenés la denúncia d’irregularitats al Canal de Isabel II; coneixement públic que el nou fiscal Anticorrupció, Manuel Moix, va intentar frenar els fiscals a les seves ordres sense aconseguir-ho (dijous). Detenció de l’empresari Javier López Madrid, conseller delegat de l’empresa OHL, per presumpte pagament de comissions al PP (divendres). Una seqüència brutal, amb un fotograma especialment irritant per a la indignada opinió pública: les maniobres per embridar la Fiscalia, incloent-hi el significatiu relleu dels dos fiscals que investigaven el cas 3% a Catalunya. L’aterratge del fiscal Moix està sent catastròfic per a la imatge del Govern espanyol. El malestar social és oceànic.
El relat governamental en aquests moments està trencat. Tota notícia positiva per a l’economia queda obstruïda pels escàndols, que no paren de rajar. Una capa de rovell torna a recobrir Rajoy, malgrat els seus punts forts a Europa i les possibilitats d’aprovar els pressupostos del 2017. Les expectatives de remuntada electoral del PP s’allunyen, per més glòria de Ciutadans. L’autobús de Podem es converteix en l’única oposició i creixen les possibilitats de Pedro
Sánchez. El vapor acumulat sortirà per alguna part i ara l’única escletxa oberta són les primàries del PSOE, el 21 de maig. El repunt de la indignació també repercuteix a Catalunya.
El cardenal Joseph Ratzinger, futur Benet XVI, va definir així el relativisme moral: “Es va constituint una dictadura del relativisme que no reconeix res com a definitiu i que ens deixa només com a mesura última de les coses el propi jo i les seves apetències”.
Les apetències d’uns quants han enfonsat Espanya. Un autobús de la Guàrdia Civil també recorre aquests dies els carrers de Madrid.
El Govern Rajoy, malgrat els seus punts de força, queda atrapat pel marc narratiu de la corrupció Les maniobres per embridar la Fiscalia incrementen la sensació general de fàstic