Negocis i política a l’ombra
Ignacio González ha fet tota la seva carrera amb Esperanza Aguirre, des dels vuitanta
No reconec en Nacho en les coses que diuen que va fer”. Un ministre de José María Aznar que havia tingut l’expresident de Madrid com a secretari d’Estat mostrava la seva estupefacció per la detenció d’Ignacio González. “Devia canviar a la Comunitat de Madrid”, concloïa. Ell coneixia l’Ignacio González gestor, el llicenciat en Dret i alt funcionari de l’Ajuntament de Madrid, on va conèixer la regidora Esperanza Aguirre als anys vuitanta. Va ser Aguirre qui se’l va emportar com a subsecretari al Ministeri d’Educació quan Aznar la va fer ministra el 1996, i va passar després com a secretari d’Estat al Ministeri d’Administracions Públiques, i després al d’Interior, fins que Aguirre el va recuperar quan va ser elegida presidenta de la Comunitat de Madrid i el va nomenar vicepresident el 2003.
Va ser el seu escuder fidel, el seu home a l’ombra, el seu alter ego. Governava entre bastidors, es va convertir en el lampista de la Puerta del Sol i es movia per les clavegueres del poder. Encara que al principi Aguirre va repartir el poder entre González, al govern, i Francisco Granados –també a la presó pel cas Púnica–, al partit, quan va haver de triar va elegir González i el va convertir també en el seu home al PP.
Però va ser el seu càrrec de president de l’empresa pública Canal de Isabel II, durant els nou anys en què va ser vicepresident, el que ara ha portat González, Nacho, a la presó. Un càrrec que només va abandonar quan, el setembre del 2012, va substituir Aguirre en la presidència del govern autonòmic madrileny. Però tres anys després, Rajoy li va frenar el pas i no el va deixar ser candidat el 2015. Va designar Cristina Cifuentes, que li donaria el cop de gràcia.
Va ser la revenja de Rajoy servida en fred, perquè la seva mala relació venia de lluny. El juny del 2008, González era un dels dirigents del PP que qüestionaven el seu lideratge, després de dues derrotes conse- cutives, i llavors Rajoy ja insinuava activitats dubtoses de González. Encara no havien sorgit els escàndols que van fulminar González: l’àtic a Marbella, que s’investiga per si va ser el cobrament d’una comissió; el cas dels espies a Madrid, amb González a Colòmbia amb bosses suposadament plenes de diners, no de tovalloles, com deia ell. Malgrat tot, va voler presidir Caja Madrid, però Rajoy va preferir Rodrigo Rato...
Relacions estranyes amb policies que gravaven les seves converses. Viatges en un safari a l’Àfrica pagat en metàl·lic (8.000 euros), que apuntava al cobrament d’una altra comissió. Un entramat de sospites que van fer que, abans de l’operació Lezo, Cifuentes decidís per segon any no atorgar-li la Gran Cruz de la Comunidad que es concedeix als presidents quan deixen de ser-ho.
Rajoy es va venjar de González impedint-li de ser president de Caja Madrid i candidat el 2015