Un procés de llibres
Entre la Generalitat i el Govern del PP no hi ha diàleg, però el dia de Sant Jordi s’hauria de poder confiar que hi hagi prou interès per la lectura per desengranar el conflicte a cop de llibre. El laberint dels esperits en què es mou el PP a l’hora d’abordar la qüestió catalana ha portat la vicepresidenta del Govern central a convertir-se en defensora d’aquesta Diada catalana com a candidata a la declaració de patrimoni immaterial de la humanitat per la Unesco. Llibres i Rosa de cendra al marge, el paper de Santamaría per afrontar el procés sobiranista s’acosta al del protagonista del relat que Sergi Pàmies convida a acabar a La Vanguardia: “El tècnic que baixa de la furgoneta se sent com un metge de capçalera que visita a domicili. La malalta d’avui és...” Al conte de Pàmies és una rentadora Balay de càrrega frontal i a l’agenda de la vicepresidenta, l’amenaça d’un referèndum o qui sap si una declaració unilateral d’independència. Al PP li ha costat d’assumir el
Tsunami polític que ha suposat l’existència d’una majoria política independentista i que Ese
mundo desaparecido en què es pactava al Majestic amb l’antiga CiU se’n va anar per no tornar.
Només seran quatre gotes, venien a dir des de la Moncloa. I ja dura tot un lustre.
Tot i així, la resposta continua sent d’allò més clàssica: A
grandes males... tribunals en defensa de la Patria i del Derecho
natural d’una Constitució petrificada. Tampoc no falta el convenciment que la incompatibilitat de caràcters entre ERC i el PDECat acabi fent Un pa
com unes hòsties.
Després d’un parell de setmanes acumulant Sangre en los
estantes, a costa d’enregistraments propis d’El motel del voyeur, entre els socis del Govern de la Generalitat s’ha imposat
La veu del Cyrano, tan interessant com breu. I només en el terreny institucional perquè la relació dels partits no ha estat mai ni serà l’idil·li innocent de
Nosaltres dos. El president Puigdemont va marcar en vermell
el mes de setembre al calendari independentista i en lloc de la revolució dels somriures pròpia de Taula i barra de Monzó s’ha instal·lat l’ambient de Quan arriba la penombra. La
set de poder partidista és incompatible amb la col·laboració lleial per convocar i celebrar el referèndum. Davant la pressió judicial que encoratja el Govern del PP i els xocs interns, les reunions secretes se succeeixen com El monarca de las sombras i es convoquen actes solemnes per evitar que la majoria social independentista s’instal·li en el desànim després dels 50 palos y sigo
soñando.
El referèndum es farà? I quan? Les respostes condueixen a altres preguntes. D’on trec el temps perquè les urnes, el cens, els col·legis electorals i el personal necessari per a aquesta jornada estiguin a punt. I la qüestió que sembla que pertorbi més el Govern: si Un home cau, o si cauen tots. D’aquesta resposta en dependrà El que et diré quan et torni a veure, en unes
eleccions...
Quin serà el pròxim capítol d’aquest procés de llibres? Realitat o ficció?
En lloc de la revolució dels somriures de ‘Taula i barra’, s’ha instal·lat l’ambient de ‘Quan arriba la penombra’