Les rondes, 25 anys després
ELS Jocs Olímpics del 1992 van obrir Barcelona al mar, van crear nous barris com el de la Vila Olímpica, van renovar la muntanya de Montjuïc i van reequilibrar els vectors de creixement urbà. Però potser cap de les obres empreses aleshores no ha tingut per a la ciutat la rellevància de les rondes. Aquest anell viari de 35 quilòmetres, que permet donar la volta a Barcelona en mitja hora, va ser en els primers anys crucial per redistribuir el trànsit rodat i alleujar les artèries centrals de la ciutat. Es pot dir, sense gaire marge d’error, que per al trànsit barceloní hi ha un abans i un després de les rondes, materialitzades mitjançant una gran obra d’enginyeria i arquitectura, disciplines que en aquest cas van anar de bracet. A la de Dalt, es van haver de superar diferències de cota de 180 metres, i recosir la ciutat i Collserola salvant serioses dificultats tècniques. A la Litoral, que és plana, els treballs van ser menys complicats. L’èxit d’aquesta obra va ser immediat. I sostingut: ara hi circulen 270.000 vehicles diaris. Tant és així que no es va trigar a veure’n les limitacions. De vegades, propiciades per accidents de camions que gairebé les col·lapsen. De vegades, per l’escàs nombre de carrils –tres a la de Dalt, dos a la Litoral–, que en determinades hores punta han fet dels embussos una constant.
Les rondes són, doncs, un paradigma de la gran infraestructura olímpica d’èxit prolongat. Però, com tota creació humana, no són immunes al pas del temps ni a l’evolució dels costums. El que el 1992 es considerava un anhelat alleugeridor del trànsit ara és vist per molts com una causa inadmissible dels índexs de contaminació que originen els cotxes.
Dit això, potser és oportú fixar-se en dues qüestions. La primera és que, malgrat les mancances, les rondes no desapareixeran d’un dia per l’altre. La segona, en conseqüència, és que convé posar en marxa els mecanismes d’última generació per optimitzar-ne la senyalització i la funcionalitat. Hi ha una tercera qüestió, relacionada amb la memòria històrica: les rondes van ser el fruit tardà de molts esforços, començant per plans com els de Jaussely i Romeu/Porcel, que a la seva manera les van intuir a començaments del segle XX. O seguint per plans comarcals, de xarxes arterials, directors de l’Àrea Metropolitana o generals que, en la segona meitat del XX, les van anar prefigurant. I va caldre esperar a l’excepcional conjuntura olímpica i als acords entre administracions locals i centrals per poder-les emprendre. No és estrany: les grans obres requereixen sovint temps i molt diàleg. Com poden requerir-ne també les seves reformes de pes.