La vida dels llibres
Llegir no ens fa més feliços a la força, però fer-ho ens fa menys rucs. Perquè la literatura és una invitació a penetrar la nua veritat dels homes (i les dones i els dies), però sovint aquesta veritat il·lumina amb la llum inquietant dels clarobscurs. No hi ha manera més ampla que la lectura per comprendre una realitat que sempre és inabastable i, alhora, no hi ha camí més recte que els dels llibres per endinsar-nos en nosaltres mateixos i constatar que un mateix és sempre jo i un altre que desconeixem. És una experiència que va més enllà del coneixement concebut d’una manera acumulativa. És l’abisme de la profunditat interior. Quan la literatura traspassa la frontera de la mera distracció per fondre’s amb la nostra intimitat, esdevé una vivència radical que potser serà com una alliberadora condemna. Aquesta, més que cap altra, és la vida autèntica a la qual ens conviden els llibres.
Vaig descobrir que les paraules impreses eren vida absoluta en potència quan vaig saber qui era Joan Ferraté. Quan ho vaig saber de debò. Si no l’hagués conegut, segur que no hauria llegit els seus assaigs de crítica literària i els reculls d’articles publicats a la premsa. Va ser cap a finals de la dècada dels noranta.
Havia anat a entrevistar Ferraté al pis on vivia isolat, assetjat cada vegada més pels seus dimonis. Cap al tard quan ja marxava, em va preguntar si jo sabia qui era ell. No vaig saber què dir. La resposta fàcil hagués estat recordar-li que era el germà de Gabriel Ferrater. Però la realitat és que era això i era molt més. Al cap de pocs dies, quan hi vaig tornar perquè m’ho va demanar, em vaig trobar amb la resposta a la seva pregunta preparada. Al damunt d’una cadira hi havia deixat la majoria dels seus llibres. No tenia ambició de creador. Eren la radiografia del millor lector que he conegut, un dels millors lectors que ha tingut el nostre petit país. Temps després em va dir que sempre que hi anés em regalaria un exemplar de l’edició del centenari dels poemaris de Juan Ramón Jiménez (el següent que em tocava era un clàssic centenari, Diario de un poeta recién casado). Més endavant, quan el sarcasme encara no havia devorat del tot la seva bonhomia, em va dir que voldria passar l’eternitat llegint la seva edició d’Ausiàs Marc i Poesia de Josep Carner.
El dia de Sant Jordi de 1938, en plena Guerra Civil, Joan Ferraté va comprar un exemplar d’Unitats de xoc de Pere Calders. Tenia 13 anys, sempre havia viscut a Reus, però feia un mes que ell, els seus pares i els seus dos germans s’havien traslladat a Barcelona per por dels bombardeigs que atemorien la seva ciutat. Es van estar a l’Institut Tècnic Eulàlia. La planta baixa de l’escola es feia servir de caserna pels Mossos d’esquadra; quan el president Companys hi va fer una visita, Ferraté li va donar la mà. De moment no li va fer gaire efecte. Sí que ho va fer, en canvi, un descobriment que va fer allà mateix. Un dels propietaris de l’institut havia permès a Josep Maria de Sagarra guardar-hi part de la seva biblioteca. Va ser així com Ferraté, xafardejant entre la vida privada dels llibres de Sagarra, va descobrir els poemaris de Carner.
A Sarrià durant la guerra el llegeix per primera vegada. “Vaig aprendre a veure’m com una figura més dins del pessebre català”. No el deixaria mai. “Sempre he tornat a la lectura de Carner com qui torna a casa i a la veritat d’un mateix”. Era com si a través dels seus poemes, vivint dins del temps que creen les paraules i recreant així l’experiència que s’hi amaga, Ferraté hagués trobat una manera d’arrelar la seva identitat.
A Menja’t una cama de Gabriel Ferrater hi ha el poema “Josep Carner”. Com fa sovint Ferrater indaga sobre com la vida avança a mesura que les relacions d’amor es van nuant, establint un joc de miralls on les dones intercanvien el sentit amb el pas del temps. En aquest cas concret, el pretext argumental és un llibre de Carner. “Mots que romanen, / mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits, / oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria”. Les paraules sempre hi són, esperant que les llegim, perquè és quan les llegim que troben la seva finalitat. Paraules que passen d’unes mans a les altres renovant constantment el seu potencial. Això és una tradició. La tradició que ens uneix els qui sento que són els meus. Aquesta és la pàtria que compartim.
He rellegit els poemaris que Ferraté va descobrir fa gairebé 80 anys en l’edició fastuosa que Jaume Coll acabava de publicar. És el llibre, amics, que els voldria regalar avui. Segur que m’ajudarien a respondre aquesta pregunta. Quina experiència de la realitat i quina dimensió de la seva intimitat descobriria Joan Ferraté, una vegada i una altra, en Josep Carner? No ho puc saber del cert, però la vida de la literatura em convida a imaginar-ho. Potser la resposta, esperant, estigui en la humanitat concentrada en un poema de Bella terra, bella gent. El pretext, en aquest cas, és un solitari fanal a Sarrià. “No et plau la riallada / ni l’himne de revolta, sinó el desig discret”. El recordo així. Ell i el seu desig perdut.
Vaig descobrir que les paraules impreses eren vida absoluta en potència quan vaig saber qui era Joan Ferraté