Primer revolt a la dreta

Avui diumenge voten els francesos en la primera volta de les seves eleccions presidencials. I encara que res no és segur, és molt probable que madame Marine Le Pen aconsegueixi passar a la segona volta i fins i tot que encapçali el recompte d’aquesta primera votació. És el primer revolt d’un any mogut en la política europea, que estarà marcat, entre altres fites, per les eleccions a França i Alemanya, i ara també al Regne Unit. I que escenifica de forma contundent aquell malestar europeu en el qual campen els nacionalismes i els populismes com les noves i velles fórmules per a un futur millor. La classe mitjana més partida per la meitat de les últimes dècades i els joves irats i sense massa esperança alimenten simultàniament a una dreta cada vegada més ultra i a una nova esquerra que es pretén més radical. El paradoxal és que es barregen en aquells moviments discursos euroescèptics i euròfobs amb altres que clamen per l’Europa dels pobles i les regions i la democràcia directa. Europa, senyores i senyors, està en crisi. Una crisi més greu que la tremenda crisi econòmica. Una crisi d’identitat i de projecte, en la qual l’austeritat i el rigor mortis comptable han acabat soscavant la idea de pau i llibertat consubstancial a la Unió Europea. I que estan deixant malparat el prestigi de la democràcia parlamentària i el nostre capitalisme amb consciència social. Liberals i socialdemòcrates, dreta moderada, centristes i socialistes, democristians i reformistes tebis es troben lligats de mans, enfonsats en un mateix magma, com si les seves diferències resultessin indiferents a tots aquells votants enfadats, molestos, que volen tornar a creure en el futur fins i tot si és a costa de demolir la vella casa que habitem.

Per fortuna, ho diem tots i és un tòpic, els francesos en edat de votar no acostumen decidir la seva presidència en una sola votació. I és d’esperar que la segona volta corregeixi –sí, corregeixi– el que de vot protesta hi pugui haver en la primera. Uns quants tornarem a repetir un altre tòpic: que en la primera volta es vota amb el cor i en la segona amb el cap. I d’altres aniran més lluny i diran, de nou, que a l’Europa mediterrània convé el sistema electoral a doble votació per evitar sobreescalfaments i vots dels quals hom es penedeix al veure el resultat… Pot ser. I no em posaré ara a discutir sobre la bondat o no d’un sistema que a França té llarga tradició (des de Napoleó III, encara que es consagri a partir del 1958). I que compta amb dues vàlvules de seguretat per al sistema polític gal molt importants. El patrocini previ de càrrecs electes i el ballottage, la segona volta que es produeix si en primera votació cap candidat no aconsegueix la majoria absoluta.

França, la nostra veïna del pis de dalt, potser és avui la malalta d’Europa, però té una mala salut de ferro. Sòlids valors republicans, encara que estiguin en revisió, i un Estat capaç de sobreviure a les seves crisis i revolucions, amb un poble més culte i llegit que la mitjana europea i amb ganes tant de discutir de política com d’exercir la seva reconeguda capacitat de saber viure. Amb tradició d’acollida malgrat el seu centralisme i el classisme dels seus dirigents, amb pensament crític i periodisme d’investigació, fins i tot amb les seves gotes de xovinisme. Malgrat tot això, entre la nostàlgia de la grandeur i l’actual depressió col·lectiva, no acaben de sorgir els lideratges que necessitaríem i que podrien fer créixer l’ara pansit arbre europeu, que necessita potser una poda per rebrotar amb força i ser, per fi, una construcció política plena.

Mentrestant, nosaltres avui gaudirem, o almenys això espero, de Sant Jordi. I omplirem els carrers amb una festa cívica i envejable que ens ajuda a somiar ser millors. No és avui un dia per ficar-se en embolics, però la tradició de la festa del llibre, tan nostra, és també molt recent. I al seu dia va ser sancionada per la corona com a festa del llibre espanyol (tal qual) encara que va arrelar a la nostra terra de forma especial i pretén ara convertir-se en una celebració universal. Resulta curiós, per als més grans de cinquanta anys, que tant vam admirar i vam estimar França, veure com ara molts francesos miren al seu torn a Espanya en general i a Barcelona en particular amb admiració i fins i tot amb certa enveja. Deixin-me que fregui el ridícul per creure que avui, en aquest diumenge, entre la lectura serena i la reflexió potser comencen a canviar imperceptiblement les coses. I encarrilem el rumb i recuperem els valors de l’Europa nascuda de les dues guerres mundials, en realitat una gran i llarga guerra europea. Alemanya hauria de despertar, perdó per dir-ho amb aquesta cruesa. Amb tot el que això comporta, incloent el drama colpidor dels refugiats econòmics i polítics, de la gent que s’exclou del progrés, de la mateixa idea molt estesa que el progrés ha acabat i només podem defensar el que queda. Personalment, i malgrat que cap candidat no desperti el meu entusiasme, encara crec que França donarà una lliçó de saber elegir. I que ens ajudarà a sortir del clot. A no estar a la trinxera.

Malgrat que cap candidat no desperti el meu entusiasme, encara crec que França donarà una lliçó de saber elegir