La crisi dels quaranta
La crisi no m’afecta especialment perquè ho fa habitualment, pensava el 2011, quan el món es va enfonsar. “Ara comencen els millors cinc anys de la teva vida”, diu una amiga a punt de fer-ne cinquanta. No sé si m’anima o m’amenaça. Faig un estudi de camp entre els que tenen la meva edat. Un es tatuà el braç, un altre tingué una filla, un altre es comprà una moto. La majoria fa servir el tòpic com a excusa, és ara o mai. A diferència de la generació anterior, cap d’ells no s’ha hipotecat. Ni tampoc no practica running.
Als trenta, vivíem amb la precarietat estudiantil dels vint, i l’angoixa existencial dels quarantins. Intuíem que aquell estat de provisionalitat no s’acabaria mai. Era com si la nostra vida també fos de lloguer, i ens pugessin el preu de tant en tant sense oferir-nos millors prestacions a canvi, sinó tot el contrari. Becaris permanents de tot, aguantàvem amb un arranjament aquí i un nyap allà, i ploriquejàvem poc convençuts. Tot costa cada cop més. Les ressaques també.
El 23 d’abril és el dia més important de la meva vida. Vaig néixer avui fa quaranta anys. I volia celebrar-ho amb una gran festa, però sempre hi ha un
La crisi dels quaranta és diferent; vols tornar a ser punk una darrera vegada, o no deixar de ser-ho mai
tal Sant Jordi que em fa la competència. A sobre, hi haurà un Madrid-Barça. Davant d’escriptors i futbolistes, és impossible cridar l’atenció. Creia que fer-ne quaranta tampoc no m’afectaria especialment. Analitzo els qui són una dècada més grans que jo. De sobte tenen por del seu passat irreversible: por d’haver viscut massa ràpid i haver-se begut massa ràpid el futur que ara els esperaria. O por d’haver-se perdut la part més divertida, per culpa de cuidar-se quan encara no calia. Es tornen vegans o infidels, mig bojos en qualsevol cas, asseguren que no volen celebrar res.
Als seixanta, em va dir un home, les dones ja no et miren. A partir dels setanta, em va dir un altre, el teu cos s’afarta de tu. Als vuitanta, la por et fa riure.
La crisi dels quaranta és diferent. Vols tornar a ser punk una darrera vegada, o no deixar de ser-ho mai. Si és vera que la plenitud només dura cinc anys, cal aprofitar cadascun dels seus 1.826 dies. Encara hi ha temps per apuntar-se a salt d’alçada, aprendre a tocar el piano, conèixer Michael Fassbender, cantar amb The Pains of Being Pure at Heart. D’altra banda, es desperta un vertigen fins ara inèdit, determinat pel compte enrere. I, en realitat, condicionat pels altres.
Fa vint anys que tinc vint anys, i que la vida anava de debò un comença a entendre-ho ara, asseguraven en una altra època. Els meus amics de sempre asseguren que “tot això són beneitures”. Però els que vaig conèixer després canviaren radicalment en fer els quaranta-set. Canviarem nosaltres? Existirien les crisis, si no fossin pretextos? Supòs que no. Per això m’empar en les crisis, perquè justifiquen les festasses que enguany ens dedicarem els de la meva generació.