A Madrid fa olor de podrit

Diumenge passat vaig titular el meu article així: “Rajoy entra en la fase crítica”. I en l’últim paràgraf advertia del següent: “Entre els plecs del calendari que es reinicia demà després de les vacances de Setmana Santa, s’hi amaguen processos judicials que afectaran, a més de l’antiga CDC, el Partit Popular. En el sondeig del CIS d’aquest mes, la corrupció s’ha tornat a disparar com a segona preocupació dels ciutadans consultats, símptoma que aquest assumpte escabrós no està amortitzat com suposa la classe dirigent i els mitjans de comunicació. De fet, les berganteries corruptes són l’agafador polític de Podem (parlamentàriament és una nul·litat) i una raó poderosa de l’acció regeneradora de Ciutadans a les institucions”. Després de disculpar-me per la citació pròpia, he de constatar la rapidesa amb què el pronòstic s’ha complert. Dimarts, l’Audiència Nacional va acordar citar com a testimoni el president del Govern, Mariano Rajoy, en una de les branques processals del cas Correa, i dimecres, el jutjat central número 6 del mateix òrgan jurisdiccional va desencadenar l’operació Lezo, en la qual van quedar detinguts l’expresident de la Comunitat de Madrid i del Canal de Isabel II, Ignacio González, i el seu germà, entre d’altres.

L’esclat judicial de les presumptes irregularitats en la molt rendible empresa d’aigües de Madrid (Canal de Isabel II) ha estat posterior a un xiuxiueig constant en els mitjans de comunicació sobre les conegudes arbitrarietats econòmiques que es cometien en una empresa pública de la qual González va retenir la presidència durant deu anys (2003-2013). A través seu, la Comunitat va pagar peatges i va guanyar favors i, pel que es veu, va optimitzar la liquiditat extraordinària de la companyia per consumar adquisicions fictícies, o amb sobrepreus exorbitants, que acabaven –encara no ho sabem– bé en determinades butxaques, bé en el finançament del PP madrileny. Sense descartar que complissin una doble finalitat delictiva: l’enriquiment personal il·lícit i el sosteniment irregular de l’organització. En general, els corruptes aporten una quota del botí al partit per continuar servint-se’n i continuar amb les seves pràctiques delictives.

Entre el 2003 i el 2015, dotze llargs anys de presidència d’Esperanza Aguirre i Ignacio González, la Comunitat de Madrid va viure un miratge. Tot semblava que funcionava però en part ho feia greixat amb diners sostrets a les arques públiques. Va ser, així mateix, l’època de Gerardo Díaz Ferran al capdavant, primer de la CEIM –la patronal madrilenya, també investigada per aportacions irregulars al PP– i, després, de la CEOE, i ara a la presó. Va ser l’època de l’hoteler Arturo Fernández, igualment president de la CEIM i de la Cambra de Comerç, condemnat per les denominades targetes black de Caja Madrid i Bankia. Va ser l’època de la prepotència de l’avui empresonat Francisco Granados, ex-secretari general de PP madrileny i exconseller de Presidència, Justícia i Interior amb Aguirre. Va ser l’època de la anomenada gestapillo, una organització reduïda però eficaç dedicada a seguir i vigilar adversaris polítics del propi Granados i d’Aguirre com Alfredo Prada o Manuel Cobo. Va ser l’època –entre el 2008 i 2015– durant la qual l’organització territorial més gran del PP va fer la traveta tant com va poder a Mariano Rajoy, que va resistir adoptant dues mesures. La primera, errònia però en el seu moment comprensible: lliurar la presidència de Bankia a Rodrigo Rato en comptes d’Ignacio González –que era el que pretenia Aguirre–, i la segona encertada de moment: descavalcar al protegit d’Aguirre de la candidatura a la presidència de la Comunitat de Madrid en les eleccions del 2015, lliurant la responsabilitat a Cristina Cifuentes, que des de fa unes setmanes ha assumit també el lideratge del PP madrileny.

La fetor d’aquella època –que ja va arrencar malament amb el tamayazo: dos trànsfugues del PSOE van arrabassar a Rafael Simancas la presidència de la Comunitat el juny del 2003– no s’ha dissipat. Al contrari, aquesta setmana s’ha transformat en insuportable i ha permès que el Tramabús de Podem superi les fallades tècniques i deambuli denunciador pels carrers de Madrid, i ha aconseguit que s’acabi d’entendre justament el missatge de Ciutadans, que és de regeneració. El partit taronja ja ho ha demostrat a Múrcia i serà exigent a Madrid, on sosté una Cristina Cifuentes que sembla voler anar a totes. Albert Rivera ha opinat que el PP madrileny “està en descomposició” i s’ha congratulat d’haverse desmarcat del Govern perquè el grup parlamentari popular acceptés una comissió parlamentària d’investigació sobre el seu possible finançament irregular.

Aquests esdeveniments –no per previsibles menys convulsius– envelleixen políticament Mariano Rajoy, que, al capdavall, va ser el president del PP des que va ser designat per Aznar com el seu successor el setembre del 2003. Al marge de la seva responsabilitat directa –que pot no concórrer–, el president del Govern i del PP, amb perspectiva de futur, ha de saber calibrar fins a quin punt aquesta marea d’immundícies ètiques afecten a la seva credibilitat i reputació. El XVIII congrés del PP del mes de febrer passat va ser de tràmit, de xut a seguir, però no d’autèntica renovació. Rajoy no pot aspirar que el seu partit en unes eventuals eleccions autonòmiques i municipals –fins i tot generals– aconsegueixi superar el sostre electoral (30%-33%) que l’emergència de la corrupció en el seu partit imposa. Perquè l’olor putrefacta al feu popular de Madrid –del qual el president s’ha desentès amb irresponsabilitat– contamina olfactivament tota l’organització i subministra als seus adversaris una munició abundant i lògica. I reitera que Ciutadans –per si n’hi havia cap dubte– s’ha convertit, més que mai, en una opció alternativa a la del PP. No només per raons ideològiques, sinó també de credibilitat cívica i ètica.

Aquests episodis

de corrupció envelleixen Rajoy, que no pot aspirar que el seu partit, en una confrontació electoral futura, superi el sostre del 30%-33%