La por torna a França
Avui és Sant Jordi, dia del llibre, de la rosa i, fot-li castanya, de la Grossa. Del llibre? Des de fa un munt d’anys m’acabo un llibre diàriament. Llegeixo o rellegeixo unes dues-centes, tres-centes pàgines al dia. Cada quinze dies em compro un o dos, tres o més llibres. Però mai el dia del Llibre. Aquest dia no se m’ocorreria trepitjar una llibreria ni borratxo, ja que si fos així podria trobar-me amb la Pilar Rahola i confondre-la amb la Mercè Rodoreda. O una cosa pitjor. Ara bé, si volen comprar un llibre per gaudir-ne –que és el que jo els demano als meus llibres–, els recomano, en castellà, Derecho natural, la novel·la del saragossà Ignacio Martínez de Pisón, i, en català, Il·lusions elementals, de Ponç Puigdevall. La rosa? Per sort o per desgràcia no tinc a qui oferir una rosa, però si aquest matí em trobés a la Diagonal amb el col·lega Joaquín Luna i un autobús de guapes divorciades, soc capaç de gastar-me els pocs diners que em queden en dues o tres parades de la Rambla. Quant a la Grossa, res de res. Amb la Grossa –i una ampolla de Jameson– potser, dic potser, seria capaç de jugar una partida de pòquer, però jugar a la loteria amb aquesta senyora, ni en pintura: s’assembla massa a l’àvia, o a una tieta, del vicepresident Oriol Junqueras. Vaja, que no és el meu tipus. La Grossa, germana, cunyada, filla –Déu me’n deslliuri– del gordo de Nadal? Quanta imaginació! Llevat que la Grossa fos anterior al gordo, que tot és possible (Joan Lluís Marfany, ajuda’m).
Dit això, anem al titular d’aquestes línies: “La por torna a França”. L’he agafat a El País, al final de la crònica de Marc Bassets, corresponsal a París d’aquell diari, comentant l’atemptat terrorista que es va produir a la capital de França dijous, 20 d’abril, quatre dies abans de la primera volta de les eleccions franceses. L’atemptat, en el qual va morir un policia, va tenir lloc a l’avinguda dels Camps Elisis, a prop del Fouquet’s, el bar dels cineastes francesos, on em cobren 19 euros per un Jameson que a l’Oller, al meu barri, em costa 2,5. Ça c’est Paris!, que cantava la Mistinguett. El primer que vaig pensar va ser a qui beneficia aquest atemptat terrorista, un atemptat fins a un cert punt previsible. A la senyora Le Pen! Fins al punt que vaig arribar a pensar que podria ser obra de la gent de la senyora Le Pen, el partit de la qual, el Front Nacional, neix en gran part de l’OAS, del seu papa, que diuen –i ho diuen bé– que torturava a la guerra d’Algèria.
Diumenge, avui, se celebra a França la primera volta de les eleccions a la Repúblianys ca. I per a mi, aquella primera volta supera en curiositat i en alguna cosa més –perquè abans que espanyol i català soc o pretenc ser europeu– els llibres, les roses i la Grossa. El que pugui passar a França avui i el 7 de maig, la segona i definitiva volta de les eleccions presidencials, m’afecta més, infinitament més, que el pugui passar aquí, amb el famós procés independentista, amb què en cas afirmatiu –diuen els del procés– continuarem formant part de la Unió Europea, encara que hi ha molts europeus que ho desmenteixen. Ignoro fins a quin punt l’atemptat terrorista als Camps Elisis beneficiarà cadascun dels quatre contrincants que s’enfronten a la primera volta de les presidencials: Fillon, la dreta; Macron, ni dreta ni esquerra, però en marxa; Mélenchon, l’extrema esquerra, i la senyora Le Pen, l’extrema dreta. Davant la quantitat gens menyspreable de francesos que declaren que no saben qui votar avui, és evident que l’atemptat gihadista, avui indiscutiblement gihadista, dels Camps Elisis és capaç de beneficiar els vots de la dreta francesa i del Front Nacional. Però no crec que aquest atemptat sigui decisiu en el resultat de les eleccions. Eleccions terribles per a la meva Europa –la de Stefan Zweig i el seu El món d’ahir, que el meu pare em va donar per llegir fa cinquanta quan vaig visitar Viena per primera vegada–, terribles en el cas que en la segona volta Mélenchon s’enfrontés amb la senyora Le Pen. Dels quatre que s’enfronten avui, si jo fos francès, no en votaria cap. Però a la segona volta, hauria de votar. És el que anomenen “el vot útil”. I votaria contra mi, pel mal menor. Afortunadament, no soc francès, però em fa mal com si ho fos.
Mentrestant, mentre no passa aquesta bestialitat democràtica –votar el dolent perquè no guanyi el pitjor–, penso en el president sortint que no va estar a l’altura, que no va donar la cara. Penso en François
El que pugui passar avui a França m’afecta més, infinitament més, que el pugui passar aquí amb el procés
Hollande, deu anys al capdavant del partit socialista francès i cinc a la presidència de la República, que se’n va després d’enfonsar el seu propi partit. Un Hollande que diumenge de la setmana passada va ser al Chemin des Dames, “una de les carnisseries més absurdes i inútils de la Primera Guerra Mundial”, com deia Rafael Poch, el nostre corresponsal a París. Allà hi havia François Hollande, advocant per una Europa “que ens ha estalviat guerres i conflictes”, i que “hem de preservar abans de convertir-la en el boc expiatori de les nostres renúncies”. Un Hollande, tocat, l’únic president de la V República que no es presenta a la reelecció i al qual, diumenge passat, un cor de cantants corsos, bascos i bearnesos van cantar la Chanson de Craonne: “Adieu l’amour, adieu toutes les femmes / (...) C’est à Craonne, sur le plateau / qu’on doit laisser sa peau / car nous sommes tous condamnés / C’est nous les sacrifiés”... Craonne? Els convido a veure Camins de glòria, el film del gran Stanley Kubrick. Amb atemptat o sense ell, la por torna a França.