No és un petó qualsevol

Després de conversar amb un afabilíssim Richard Gere tan a prop de la seva cara que tot indicava que acabarien fent-se un petó, Javier Cárdenas va ser besat. Però no per Richard Gere: mentre acomiadava la seva Hora punta (La 1, nit) de dijous, va ser José María Íñigo qui va agafar-li la cara entre les mans i el va morrejar a plaer, llargament i sense manies.

Aquest petó no és un petó qualsevol. No és un òscul fútil, no és una diversió a l’estil d’Ángel Llàcer, una entremaliadura petonera a la manera de Pablo Motos. No, senyores i senyors, perquè parlem de José María Íñigo. Parlem de l’home basc dels mítics bigotis de ferradura, del periodista espanyol que va aprendre anglès pel seu compte als anys seixanta per entendre els Beatles que punxava a la ràdio, del paio que va inventar una televisió de la qual encara vivim avui: parlem de l’home que va entrevistar Uri Geller! I que et faci un petó a la boca l’home que va entrevistar Uri Geller no és cap ximpleria!

Aquella nit dels anys setanta els rellotges aturats d’Espanya van començar a funcionar, les culleretes de tots els jocs de coberts es van doblegar... i el mestre de cerimònies d’aquella colossal al·lucinació col·lectiva era aquest senyor que ara fa un petó a Javier Cárdenas, en aquell temps un nen enganxat a la pantalla de la tele, com tots nosaltres.

Per això aquest petó d’Iñigo a Cárdenas tanca un bucle espaciotemporal en el món de la nostra tele, és un petó transcendent: si jo fos Cárdenas, avui em sentiria ungit, tal com se sentien els elegits a l’Antic Testament. Entenc que el programa Hora Punta és directe legatari d’aquella televisió dels anys setanta que ens va modelar, d’aquells programes en què Íñigo rebia consecutivament un Soljenitsin acabat d’escaparse de l’URSS i un senyor que feia música percudint una porta vella, aquella tele que el poble veia al televisor comprat a terminis.

Nosaltres som fills d’aquella tradició que ara recull Javier Cárdenas precisament al seu lloc natural, La 1 de TVE, i la presència al plató d’Hora Punta de José María Íñigo i el seu petó a la boca explicita la benedicció del pare.

Veig clarament que La 1 necessitava un programa com Hora Punta, en què hi cap tot (si no, on hauria anat Richard Gere sense Hora Punta aLa1,a Corazón, corazón o on?). Hora Punta és ara per ara un contenidor ideal per a aquest diari infoentreteniment de baixa intensitat, lleuger i sense complicacions.

Javier Cárdenas recull amb naturalitat i orgull el llegat d’Íñigo, però afegint-hi l’aprenentatge rebut dels seus mestres: el ritme après d’Arús i l’èmfasi après de Sardà. L’estil emfàtic de Cárdenas en televisió és fàcilment parodiable (com han brodat els humoristes de Buenafuente a Late Motiv )i de vegades pot fer posar vermell, però ja és marca de fàbrica i traspassa pantalla.

Si alguna cosa sap Cárdenas és que el més important en un plató de televisió és que passin coses, i veig que ell està disposat a fer que en passin, dins dels límits que imposa la televisió pública, esclar. I n’estan passant, de coses, i n’hi estan passant, tal com certifica la tòrrida morrejada de José María Íñigo.

El mateix José María Íñigo que va entrevistar Uri Geller beneeix Javier Cárdenas amb una tòrrida morrejada