El mite de l’ingredient miraculós De manera regular apareix un ingredient que ens promet la lluna en termes dietètics i de salut. Normalment són exòtics, cars i absolutament prescindibles

De manera regular apareixen aliments que s’anuncien amb mil i una virtuts no només dietètiques, sinó també curatives. Així, immediatament adquireixen l’estatus de superaliments. Ha passat amb les baies de goji, l’aigua de coco, i més recentment amb l’espirulina, entre molts altres.

No és res nou. Hipòcrates ja sabia que l’alimentació tenia una influència en la nostra salut i va escriure: “Que la teva medecina sigui el teu aliment, i l’aliment la teva medecina”. Però “els superaliments no existeixen”: amb aquesta fermesa s’expressa Elena Roura, dietista nutricionista de la Fundació Alícia.

“Sí que hi ha aliments que contenen algun component en més quantitat que un altre”, però quan “s’adjudiquen superpropietats a alguns productes normalment és perquè es treuen de context els resultats d’alguns estudis fets en laboratori i amb ratolins”, assegura Roura.

Segons aquesta experta, la dieta és un tot i no existeixen ingredients bons i dolents. I pel fet que inclogui un determinat aliment no es pot considerar que la nostra dieta és millor o pitjor. “Una dieta que inclogui xocolata pot ser molt sana, mentre que una altra que només inclogui bròquil no ho serà”, diu la dietista de la Fundació Alícia. “No hi ha ingredient bons o dolents. El verí està en la dosi”, recorda Roura. A més, segons aquesta nutricionista hi ha molta gent que fa servir aquests superaliments amb una actitud compensatòria. “Per exemple, hi ha gent que com que s’ha menjat cinc baies de goji pensa que no passa res si es fuma un parell de cigarrets, perquè creu –erròniament– que el goji protegeix del càncer,” explica Roura.

Segons l’antropòleg de la UOC Francesc Xavier Medina, atorgar propietats gairebé màgiques als aliments és molt vell. “És com una mena de màgia parasimpàtica. Mengem uns aliments determinats que creiem que tenen unes propietats –per exemple allargar la vida– amb l’esperança d’adquirir aquestes qualitats”, diu.

Per això, els superaliments sempre són productes de procedència exòtica als quals s’envolta d’una mística que els atribueix un consum mil·lenari al lloc d’origen.

És el que va passar amb la baies de goji, per exemple. Es deia que gràcies al consum mil·lenari d’aquestes “baies silvestres recollides a 4.000 metres” els hunza gaudien de vides longeves. Com

explica Josep Miquel Mulet, professor de Biotecnologia dels Aliments de la Universitat Politècnica de València, “el goji és cosí germà de les baies silvestres europees, i concretament aquesta espècie sorgeix a la Mediterrània, així que no pot ser un remei mil·lenari: a tot estirar, centenari”. Per si no n’hi hagués prou, “la fisiologia vegetal i la botànica més elemental ens diuen que a 4.000 metres no hi creix cap baia”, apunta Mulet. A més, exòtics vol dir que venen de lluny, “amb la qual cosa a sobre no solen ser la millor opció ni per al medi ambient del planeta ni per al dels països productors”, assenyala.

Per a Medina, que els superaliments sempre provinguin d’entorns exòtics es deu al fet que “el que tenim en el nostre propi entorn ja sabem què ens pot oferir, mentre que allò que ve de fora sovint ens sembla la pedra filosofal”. Però a més els superaliments són innecessaris.

Elena Roura explica que molts dels ingredients més comuns, com els fruits secs, l’oli d’oliva o els llegums, tenen les mateixes propietats que molts d’aquests superaliments. És el que passa amb l’espirulina, de la qual s’elogia l’alt contingut en proteïna, però que és el mateix que el d’un pit de pollastre. “L’espirulina és una alga que es

conrea als llacs del Txad. Allà és molt interessant perquè les persones tenen una font de proteïna en un context on no sempre és fàcil aconseguir aquest nutrient. Però quin sentit té que la consumim nosaltres que estem sobrealimentats i que tenim mil maneres d’aconseguir proteïna barata?”, explica i es pregunta Roura. Doncs segurament la moda.

Una altra característica comuna a tots els superaliments és que solen haver passat per la batedora –o el compte d’Instagram– d’algun famós. És el que va passar per exemple amb l’aigua de coco, que va començar a ser habitual a les xarxes socials de moltes models i es va popularitzar. Beure aigua de coco, per cert, “és el mateix que

Solen venir de lluny, de manera que tampoc no són el més adient per al medi ambient del planeta

beure’s un vas d’aigua i menjar-se un plàtan”, segons el dietista nutricionista Aitor Sánchez García. I és que com explica Francesc Xavier Medina, “gairebé sempre els superaliments arriben després d’haver passat pel filtre d’algú, ja sigui un prescriptor o una empresa, per bé que no necessàriament són sempre operacions de màrqueting vinculades a una empresa”. De vegades és fins i tot benintencionat, opina Medina.

Segurament, una nou californiana no és millor que una avellana de Reus, però mentre Nous de Califòrnia pagui per tractar de convence’ns que sí que ho és, serà més fàcil que ens ho creguem. Doncs amb els superaliments passa el mateix.