El llibre, pont d’entesa
Els aficionats a la lectura sempre tenim una cita amb Barcelona, perquè Barcelona ha estat un dels escenaris més fèrtils per a les nostres lletres. En català o en castellà, en efecte, aquesta “ciutat dels prodigis” de què parla el premi Cervantes 2017 Eduardo Mendoza ha estat una presència tan constant com grata en alguns dels llibres més freqüentats per les últimes generacions de lectors espanyols. Així, hem pogut transitar per La plaça del diamant guiats per Mercè Rodoreda, acompanyar el Pijoaparte a les seves Últimas tardes con Teresa i reviure la duresa de la postguerra amb la Nada de Carmen Laforet i les tertúlies de l’Ateneu amb el Pla d’El quadern gris.
Barcelona, en definitiva, s’ha fet un lloc al cor i la memòria de milions de lectors, tant a Espanya com al món. I no és res que vingui d’ara: ja a la primera novel·la moderna, El Quixot, Cervantes és pròdig en elogis a la ciutat, com ho serà en altres pàgines de la seva obra. Pocs llocs, en efecte, tenen el pedigrí llibresc de la capital catalana, i aquest prestigi cultural, a més de ser un orgull per a tothom, constitueix un actiu de primera magnitud per projectar una imatge de qualitat de Barcelona al món. Per la seva banda, els barcelonins han correspost plenament a aquest prestigi cultural: n’hi ha prou amb pensar que Barcelona és capital editorial de dues llengües espanyoles, el català i el castellà.
Amb el dia de Sant Jordi aquesta Barcelona de la cultura coneix el seu moment de celebració i apogeu. Per això el Govern s’ha compromès a donar suport a la declaració del dia de Sant Jordi com a patrimoni immaterial de la Unesco, amb el convenciment que ha de ser un gran suport a la projecció i el prestigi global de Barcelona. És una jornada de gran arrelament i importància en què celebrem les més grates coincidències: el patró de Catalunya i també un dia del Llibre que commemora la data de les morts de Miguel de Cervantes i William Shakespeare. A més, els llibres i les roses que es regalen aquest dia donen començament oficiós a una temporada de fires i esdeveniments entorn del llibre que, a tot Espanya, són claus per a un sector editorial viu i dinàmic que, feliçment, torna a tenir oberts els seus horitzons després d’anys de crisi.
Però si la importància econòmica de l’edició és indubtable, la seva significació i impacte social no li va pas al darrere. Dies com el de Sant Jordi són extraordinàriament útils a l’hora de garantir la transmissió cultural a través del reclutament de successives fornades de lectors joves. I, primer de tot, subratllen la vocació de la cultura com a obertura i punt de trobada.
És un fet que, encara avui, ens continua interpel·lant. Quan Salvador Espriu prologa una edició bilingüe en català i castellà de La pell de brau, ja a les darreries del franquisme, el gran poeta català busca acostar-se al “complex enigma peninsular”, mentre postula anar “tancant les portes a la por”. Els seus versos són molt coneguts a Catalunya i a tot Espanya, i no només no han perdut un bri de vigència, sinó que ens resulten més propers i necessaris que mai en commemorar, entre el 2017 i el 2018, els quaranta anys de vida democràtica al nostre país i l’esperit de concòrdia que va fer possible la Transició.
No en va Espriu és un dels grans valedors d’aquesta concòrdia quan ens demana que “siguin segurs els ponts del diàleg” perquè el nostre país pugui viure “en l’ordre i la pau, en el treball, / en la difícil i merescuda / llibertat”. El somni d’aquella Espanya capaç de conviure, de comprendre’s i d’estimar-se, de ser un país alhora divers i unit, anava a tenir una hora de gran èxit quan, a partir de la Constitució del 1978, successives generacions d’espanyols hem estat educats per posar en relleu, com també volia Espriu, “les raons i les diverses parles” del nostre país. De fet, l’Estat ha assumit aquesta missió com a pròpia i no tinc cap dubte que Espriu estaria orgullós de conèixer la tasca que, a través de l’Institut Cervantes, duu a terme en la promoció del català, el basc i el gallec arreu del món. Per això té plena congruència el compromís que vaig assumir a l’última reunió del patronat de l’Institut Cervantes, feta al Real Sitio de Aranjuez: convocar a Barcelona, per primera vegada, una reunió del patronat de l’organisme destinat a promocionar la nostra cultura i les nostres llengües a l’exterior.
El pas del temps ha aportat, si això és possible, més nitidesa a les intuïcions d’Espriu. Avui som conscients que la nostra diversitat no ens imposa renúncies, sinó que ens fa més forts, de la mateixa manera que les nostres llengües, lluny de dividir-nos, ens enriqueixen a tots. No cal anar gaire lluny per observar-ho: el nostre progrés com a país ha anat sempre, i més en aquestes dècades, lligat a l’entesa. Home del seu temps, Espriu sabia, sens dubte, de les ferides que el radicalisme i la desunió poden obrir en una societat. Per això propugna la moderació i l’acord, sense abandonar mai el seu catalanisme integrador. I en un moment en què alguns han insistit a trencar el nostre marc de convivència, fins i tot fent cas omís a les lleis –un fet insòlit a l’Europa democràtica–, el missatge
No tinc cap dubte que una gran majoria dona suport a aquests esforços d’entesa i aproximació
d’Espriu és una invitació a canviar el focus. A reafirmar aquests “ponts del diàleg” que han fet possible la prosperitat dels catalans i del conjunt dels espanyols. No tinc cap dubte que una gran majoria dona suport a aquests esforços d’entesa i aproximació i vol, en efecte, canviar el focus per subratllar no el que ens divideix, sinó tot el que podem fer junts en el futur. Per la meva part no faltaran esforços per “fer segurs” aquests “ponts del diàleg” tan beneficiosos per a la Catalunya i l’Espanya modernes. Tant de bo estiguem tots a l’altura.