‘No future’ amb futur
El futur pot ser fosc. Però fosc no equival a perdut. Ni tampoc a previsible. Els Sex Pistols van fer del no future el seu lema. Cantaven, a God Save the Queen, que no hi havia futur. I apuntaven, en particular, a la reina d’Anglaterra, a la seva suposada i imminent caducitat. Han passat quaranta anys i Elisabet II continua al tron. Aquesta setmana ha fet 91 anys, conserva la testa coronada des d’en fa 65 i els caps de setmana, quan li ve de gust, encara munta una estona a cavall.
Sid Vicious, el més excessiu i desemparat dels Pistols, ens va llegar un vídeo amb la seva versió del My way de Sinatra. Començava impostant amb ànim burleta la veu del gran crooner i continuava amb la seva reinterpretació accelerada i demolidora, per acabar traient-se un revòlver dels pantalons i disparant contra una audiència d’aristòcrates enjoiats. Potser intuïa que la reina era dura de pelar i va preferir escenificar aquell final per als de la seva classe. Però el que es va morir de debò va ser ell. A causa d’una sobredosi d’heroïna, abans de fer 22 anys.
El futur ha acreditat una gran resistència. També al si del moviment punk, sotmès l’any passat a un punyent homenatge institucional, pel fet de commemorar-se els quatre decennis de la seva eclosió. És cert que moltes estrelles del punk van morir joves –Vicious, Joe Strummer, Johnny Thunders, quatre dels Ramones, etc.– Però també ho és que d’altres han sobreviscut a aquell anunciat no future. Des de Johnny Rotten, que amb tanta visceralitat ho proclamava al capdavant dels Pistols, fins a Iggy Pop, Mick Jones, Siouxsie o... Viv Albertine.
Viv Albertine? Potser no tots els melòmans se’n recorden, d’ella, tot i que va ser la guitarrista de The Slits, un grup punk femení. No hi fa res. Ara tenen l’ocasió de conèixer-la gràcies a les seves memòries, Ropa música chicos, acabades de traduir per Anagrama. Viv va estar, aquells anys, a la primera línia. Va ser col·lega dels músics esmentats al paràgraf anterior i de molts altres pioners del punk. Va compartir-hi pisos okupats, xeringues, escenaris i ensurts de carrer. Va viure una existència a la bona de Déu; sovint, a un pas del daltabaix. I aquesta és l’existència que ara rememora, amb el que sembla, i molt probablement és, una sinceritat desarmant. Amb informació de primera mà, molta vivor, una mica de xafarderies i molta empatia. Sense estalviar-nos il·lusions ni, encara menys, ensopegades diverses.
La millor prova que hi havia futur és ella mateixa. A la segona part del llibre, un cop superats els perills inicials, Viv ens explica com ha estat el seu futur després dels anys del no future. Ha estat solcat d’altres foscors –avortament, càncer, separació–, però també d’expectatives, encoratjades per la seva tremenda voluntat de reinventar-se i de renéixer. Potser aquesta és la clau que obre la porta del futur. I, vist com els va anar a uns –a Sid, per exemple– i altres –a Viv–, sembla aconsellable no perdre-la mai.
Viv Albertine rememora a ‘Ropa música chicos’ els inicis del moviment punk i la seva posterior reinvenció personal