De Messi a Bartomeu
El clàssic troba el Barça amb el peu canviat. En el millor dels casos té l’oportunitat de tornar a posicionar-se al capdavant de la Lliga. En el pitjor, s’haurà d’acomiadar del títol que ha guanyat sis vegades en els últims vuit anys. En els assumptes domèstics l’equip ha mostrat la seva excepcional jerarquia. És a dir, en el dia a dia. Cap equip no mereix tant la consideració d’ultra competitiu com el Barça i, tot i això, passarà a la història com la màxima representació de la finor i la bellesa. Tot i que en l’imaginari futbolístic l’exaltació competitiva sembla que correspon a l’Atlètic i al Madrid, és el Barça el que generalment s’ha imposat en el dia a dia.
Al Bernabeu es mesurarà la capacitat del Barça per renéixer d’entre les cendres i desafiar el Madrid amb enteresa i bons recursos futbolístics. Va ser al Bernabeu on el fenomenal Barça de Guardiola va frustrar una vegada i una altra l’intempestiu Madrid de Mourinho, l’home designat per Florentino Pérez per destruir aquella màquina incomparable de futbol. En aquells dies aspres la bellesa es va fer d’acer. El Barcelona va acabar definitivament contra l’últim prejudici que pesava històricament sobre els seus equips: bonics, però massa poètics.
Aquest Barça és un dels menys saludables dels últims anys: ha declinat en gairebé tots els registres. Rep més gols que mai, perd un alt percentatge de partits davant els pitjors del campionat, ha caigut en els quarts de final de la Copa d’Europa després de rebre quatre gols contra el París Saint-Germain i tres contra la Juve, els suplents responen tan malament que projecten l’alarma sobre el futur de l’equip, des del planter no surt ningú i hi ha una indiscutible sensació de pèrdua d’identitat. Fins i tot la figura de l’entrenador anima a la malenconia: Luis Enrique va anunciar fa dos mesos el seu comiat.
És un d’aquests moments crítics en què el nombre de factors negatius supera àmpliament el d’arguments positius. No ajuda l’esperança que la majoria dels seus millors jugadors –Messi, Iniesta, Piqué i Luis Suárez– hagin superat la barrera dels 30 anys. El front de problemes és enorme. I la direcció del club emet més silencis que no pas explicacions.
Al carrer no es té la menor idea de les línies que configuraran el futur de l’equip. Es parla del pròxim entrenador com si fos un concurs de bellesa, almenys en les capelletes mediàtiques. Sampaoli va perdre totes les possibilitats després de la pallissa que va patir el Sevilla al Camp Nou. Unzue va sortir reforçat de la miraculosa nit amb el PSG, de la mateixa manera que va quedar danyat després de l’infructuós intent de remuntada contra la Juve.
Es rumoreja el nom de Valverde, el competent entrenador de l’Athletic, forjat en un ambient radicalment contrari al del Barcelona. A l’Athletic tot és familiar, petit i amable. Els egos no existeixen o són de dimensió local. El Barça és aclaparadorament gran i les expectatives són tan grandioses com els egos de les seves estrelles, acostumades a un tractament imperial. El que sigui el nou tècnic haurà d’incloure la gestió de vanitats entre les seves millors habilitats.
Són tants els desafiaments del Barça que s’exigeix més una revolució que una renovació. Durant anys, l’excel·lència de l’equip ha sostingut el club, on s’han dirimit moltes batalles desagradables. Estava clar que el lideratge es trobava en uns jugadors formidables, amb Messi al capdavant. Amb aquest paraigua ja no n’hi ha prou. L’equip dona símptomes d’esgotament. D’alguna manera, el Barça convida a un lideratge diferent. És el temps de les grans decisions, i aquell àmbit ja no correspon a les estrelles, sinó als directius. Durant 10 anys han viscut a l’empara de l’èxit dels jugadors. Ara la pilota és en una altra teulada. A la directiva li toca mostrar les idees i el lideratge que requereix aquest moment singular del Barça.