Madrid, la ciutat enverinada
Madrid dona per a molt. Un únic partit, el PP, articulava a la capital almenys –seguim pendents de les novetats judicials per establir el número definitiu– tres xarxes de corrupció i cobrament de suborns a canvi de contractes a empreses amb la complicitat dels aconseguidors d’alguns mitjans de comunicació i mètodes de control de novel·la negra: la primera d’aquestes trames, seguint el nomenclàtor judicial, és la Gürtel, la central, amb seu al carrer Génova, amb Bárcenas com a cara més coneguda; una altra és la de Francisco Granados, exsecretari general del PP de la comunitat i conseller de Presidència d’Esperanza Aguirre, i la tercera, ara oficialment destapada, és la d’Ignacio González, amb alguns càrrecs idèntics que l’anterior, en moments successius, amb l’afegit que va succeir la lideressa en la presidència de la comunitat quan aquesta va fer un pas en fals.
Pensant en el Partit Popular, convé no oblidar que les aventures tèrboles al canal d’Isabel II van començar abans que caigués exclusivament a les mans del tàndem format per Esperanza Aguirre i Ignacio González. Va ser en temps d’un dels personatges en discòrdia, ara àngel caigut, i amb les seves pròpies xarxes d’influència, Alberto Ruiz Gallardón, expresident de la Comunitat de Madrid, exalcalde de la capital i exministre tradicionalista dimitit del primer Govern de Mariano Rajoy. Amb molt menys que això, alguns han enviat als inferns mitja societat catalana.
Aquestes tres xarxes de corrupció vinculades al PP deuen la seva existència independent a les rivalitats polítiques al si de la tribu. Granados i González obtenien el seu oxigen vital de la necessitat de la seva lideressa Aguirre de marcar territori davant Rajoy. Amb màscara liberal, proclames sobre la unitat de mercat i ostentacions de cosmopolitisme castís, Aguirre va acabar regentant una ciutat d’elits enverinades on era impossible moure’s sense pagar suborns i rendir homenatge als padrins de torn.
És impossible creure’s les lamentables declaracions autoexculpatòries d’Aguirre assegurant que no s’assabentava de res. Literalment, implicarien la seva inhabilitació mental. Políticament, revelen l’encobriment de comportaments que estaven al servei de la seva pròpia persona.
Fem una ullada al calendari: Congrés de juny del 2008 del PP a València, un mes després de la derrota de Mariano Rajoy davant José Luis Rodríguez Zapatero; ofensiva de l’ala dura de la dreta aznarista aliada amb la liberal de conveniència que presideix la comunitat de Madrid. Malgrat el fracàs de l’assalt al poder en el partit, Aguirre s’entesta, amb supèrbia pròpia o aliena, que ella és l’elegida per encapçalar els populars en la seva cursa per recuperar la presidència del Govern.
Poc després, en el marc de l’elaboració dels Pressupostos madrilenys, el Govern presidit per Aguirre imposa la posada en marxa de la privatització del pecaminós canal d’Isabel II. Una empresa que guanya diners i que finança la Comunitat amb els seus beneficis, i una dels principals propietàries immobiliàries de la capital.
Ja en aquell temps, el Canal, que presideix el delfí d’Aguirre des de l’any 2003, acumula un llarg historial d’operacions sospitoses que delaten una manifesta voluntat de crear una xarxa de complicitats i intercanvi de favors econòmics amb una part de l’elit empresarial, especialment constructora, de la capital.
Però és un projecte quimèric. Necessita el nihil obstat directe de Gallardón, l’alcalde de Madrid, el seu gran rival en la cursa fratricida per la successió de Rajoy, que també s’interposa al seu camí. Per això, Aguirre no només rebutja amb caixes destemprades l’allau de denúncies sobre les aventures d’Ignacio González. Prepara un nou salt endavant de dimensions descomunals.
L’assalt a Caja Madrid. Si no era possible estendre la xarxa clientelar del canal d’Isabel II, l’entitat d’estalvi seria l’objecte del desig per finançar la conquesta del cel popular. Amb recursos siderals comparats amb els de l’empresa pública madrilenya i operativa a tot Espanya, l’entitat d’estalvis havia estat elegida com la plataforma per finançar la cursa nacional de la lideressa. Mariano Rajoy va ser tan conscient de la transcendència per a la seva pròpia pell política d’aquella batalla pel control de Caja Madrid que, fidel al seu estil, va deixar creure al duo diabòlic que tenien alguna possibilitat de cobrar. Al final, els va tancar el camí recorrent a un nom que fins i tot per a Esperanza era intocable, Rodrigo Rato.
La paradoxa és que és difícil saber qui ha causat més mal als madrilenys –que han pagat la corrupció al Canal i s’han quedat sense caixa d’estalvis–, i als contribuents espanyols –que han pagat el rescat financer i les polítiques d’ajust–, si el padrí González o el depredador Rato.
En vista d’aquest panorama, la llegenda del capitalisme de lliure mercat, transparent i aliè als avatars de la política està lluny de la realitat de la capital del regne. Amb el silenci permissiu de les més altes autoritats.