Escenaris de futur
El catedràtic Ferran Requejo analitza la situació política catalana, sota la dinàmica de la convocatòria del referèndum d’independència: “L’etapa que s’inicia en la primavera-estiu del 2017 requerirà un tipus diferent de mobilitzacions ciutadanes. Un context presidit per la confrontació institucional i la juxtaposició de legalitats canvia el tipus de mobilitzacions requerides. Probablement, serem testimonis d’accions ciutadanes menys massives, però més intenses i més continuades en el temps”.
El procés polític de Catalunya és viscut per molts dels partidaris de la independència com una incerta glòria. Com és conegut, el títol de la novel·la de Joan Sales (1956) –reactualitzada per la recent pel·lícula d’Agustí Villaronga– està pres d’un vers d’Els dos cavallers de Verona (1592-1593) de William Shakespeare: “La incerta glòria d’un dia d’abril, / que ara mostra tota la bellesa del sol, / i que un núvol fa desaparèixer!” (AI, E III).
Som al mes d’abril. El Govern de la Generalitat ha situat “entre finals d’estiu i començaments de tardor” la realització d’un referèndum decisiu sobre la independència del país. El seu repte és que el sol s’imposi finalment als núvols, i que la glòria esdevingui certa. Es tracta d’un objectiu que per tenir èxit requereix optimitzar la racionalitat i l’emotivitat en els plans d’acció, els escenaris internacionals i la gestió del temps. Un objectiu que requereix enginyeria política per part dels actors i dels ciutadans implicats.
Els enginyers sovint es troben que han de decidir entre dues funcions: emprar tècniques que permeten aconseguir la màxima potència en un temps limitat, o emprar-ne unes altres que possibiliten un rendiment elevat a costa de dilatar el temps operatiu. És a dir, sovint cal optar entre la potencia i el rendiment. És un antagonisme que no permet maximitzar alhora les dues funcions (la disciplina que reflecteix millor aquesta tensió és la termodinàmica). Naturalment, es poden assolir equilibris entre aquestes dues funcions, però la tensió de fons resulta inevitable.
La principal fortalesa de l’actual procés polític de Catalunya resideix en el nombrós grup de ciutadans que li dona suport. Les mobilitzacions populars són el factor clau de la potència del procés. Les institucions –Govern, Parlament i ajuntaments– són peces importants, però el fet que ocupin un lloc subordinat en el conjunt del sistema polític espanyol debilita les seves funcions. Són els ciutadans els que se situen en l’origen i els que asseguren la continuïtat del moviment vers l’objectiu de la llibertat col·lectiva del país. Les imatges de les mobilitzacions massives que durant més de sis anys han fet la
L’etapa que s’inicia la primavera-estiu del 2017 requerirà un tipus diferent de mobilitzacions ciutadanes
volta al món són les que personalitzen millor el procés. El rendiment final, però, requereix tenir presents altres components interns i internacionals.
L’etapa que s’inicia a la primavera-estiu del 2017 requerirà un tipus diferent de mobilitzacions ciutadanes. Un context presidit per la confrontació institucional i la juxtaposició de legalitats canvia el tipus de mobilitzacions requerides. Probablement, serem testimonis d’accions ciutadanes menys massives, però més intenses i més continuades en el temps. Les previsibles accions i reaccions polítiques que aniran succeint-se dibuixen diversos escenaris de futur que requeriran plans d’acció alternatius segons com es desenvolupin
A les forces independentistes els cal optimitzar la relació entre la potència i el rendiment
els esdeveniments. Serà diferent, per exemple, si el referèndum que convocarà la Generalitat es pot realitzar fàcticament o no i, en el primer cas, si hi ha o no una participació significativa (un 50% del cens electoral). I aquí s’haurà de veure el paper que finalment exerciran algunes forces que s’autoconcebeixen com a “progressistes” (comuns, restes del PSC) però que corren el risc d’actuar com a mers actors conservadors secundaris d’un statu quo flagrantment injust i insostenible.
A les forces independentistes els cal optimitzar la relació entre la potència i el rendiment. De fet, la representació de l’Estat a Catalunya és minoritària, no controla tota la informació relacionada amb el procés, i no pot donar per descomptat un resultat final favorable als seus interessos.
En termes esportius, els dirigents polítics de la Generalitat hauran de combinar les tècniques i tàctiques del tennis i dels escacs. El primer és un esport relativista. Has de tenir present que el temps és una dimensió de l’espai. Un cop visualitzada la pilota després del cop del contrari (altura, velocitat, tipus d’efecte, previsió del bot, etcètera), arribar massa tard o massa d’hora significa equivocar-te en les coordenades que et garanteixen un cop que optimitza la potència i el rendiment. Els escacs, per la seva banda, obliguen a tenir en compte les diverses opcions de les jugades posteriors dels dos jugadors.
Els temps s’acceleraran. I ho faran tant per la lògica acumulada com pels casos de judicialització, especialment quan la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, sigui jutjada i probablement inhabilitada per haver permès debats i votacions parlamentàries considerades inconstitucionals per la interpretació de la legalitat que realitzen les institucions de l’Estat. Govern de la Generalitat, partits, organitzacions socials i bona part de la ciutadania no podran restar impassibles. Hi haurà reaccions de parlaments i d’alguns actors europeus.
Tot indica que a finals d’any estarem situats en un nou escenari col·lectiu. El futur resta obert. Igual que la possible certesa de la glòria.