Cap a la quarta cohabitació
La llegenda atribueix al tirànic i excèntric emperador Neró la decisió de provocar l’esfereïdor incendi que va devastar Roma el juliol de l’any 64 amb la suposada intenció de refer la capital de l’imperi al seu desig i mesura. La mordaç Bernadette Chirac devia veure en el napoleònic Dominique de Villepin, mà dreta del seu marit a l’Elisi –abans de passejar-se per l’ONU com a titular de la cartera d’Exteriors i acabar de primer ministre–, clars impulsos piròmans quan va decidir dir-li Neró... El gran fet d’armes que va merèixer aquest malnom va ser convèncer el 1997 el llavors president de la República, Jacques Chirac, de dissoldre l’Assemblea Nacional –on la dreta tenia la majoria, encara que amb sectors dissidents– i convocar eleccions anticipades amb l’objectiu d’aconseguir un parlament més afí.
Aquella maniobra –faria bé de tenir-la en compte la premier britànica, Theresa May, que s’ha llançat al mateix precipici– es va traduir en un dels fiascos polítics més importants de la V República i va obrir la porta a la coneguda com a tercera cohabitació: amb un president conservador obligat a nomenar un primer ministre socialista, Lionel Jospin. Anteriorment n’hi havia hagut dues altres a la inversa, amb François Mitterrand a l’Elisi i dos caps de Govern de dretes, Jacques Chirac el 1986 i Édouard Balladur el 1993. I encara es podria parlar d’una cohabitació pròleg, el 1974, aquesta vegada entre dues figures rivals del camp de la mateixa dreta: el democristià Valéry Giscard d’Estaing a l’Elisi i l’etern Jacques Chirac a Matignon...
Persuadits que la causa d’aquests desajustos, que han tingut sempre com a efecte una acusada paràlisi política, era la discordança entre el mandat presidencial (set anys) i el parlamentari (cinc anys), l’any 2000 Chirac va impulsar una reforma constitucional per instaurar el quinquenni universal. Aquest canvi, amb la realineació de les eleccions presidencials i legislatives (aquestes últimes, un mes després de les primeres), a priori havia de garantir que el president electe tingués assegurada de manera natural i consecutiva la majoria a l’Assemblea Nacional. La cohabitació semblava cosa del passat... Fins ahir a la nit.
Els pròxims dies es podran fer moltes anàlisis sobre les causes i les implicacions del sisme polític que es va produir ahir a França. Sobre la inquietant puixança de l’extrema dreta, per més que el seu resultat hagi quedat lleugerament per sota de les expectatives. I pel fet substancial que, per primera vegada en la història del règim presidencialista instaurat pel general De Gaulle el 1958, els dos grans partits polítics de França –Els Republicans (última nom de la gran formació de la dreta) i el Partit Socialista (PS)– han quedat eliminats en la primera volta d’unes eleccions presidencials. Els socialistes ja havien patit aquesta humiliació el 2002, quan Jean-Marie le Pen –el pare de l’actual líder de l’ultradretà Front Nacional– va desplaçar al llavors primer ministre Lionel Jospin fora de la cursa presidencial. Però no l’havia patit mai la dreta. I menys encara tots dos alhora.
Caldrà veure les conseqüències, per als dos partits, d’aquest desastre electoral, particularment del PS. Però pel que fa a les causes, sembla clar que les dues forces es van disparar un tret al peu escollint, inesperadament, a les respectives primàries, dos candidats massa contrastats: el conservador ultracatòlic François Fillon, amb un programa declaradament thatcherista i afectat pels escàndols, i Benoît Hamon, representant de la minoritària ala esquerra del PS i un dels contestataris que han erosionat des de dins el govern de François Hollande. Sense unes eleccions de càsting tan agosarades, tan allunyades del centre polític, un outsider com Emmanuel Macron, sense partit i sense tropes, ho hauria tingut molt difícil per trencar la cotilla del sistema majoritari.
Ara, l’exministre d’Economia d’Hollande, que va baixar del carro en marxa, té altíssimes probabilitats de resultar elegit president de la República a la segona volta del 7 de maig –ahir a la nit Fillon i Hamon es van afanyar a demanar el vot per al candidat social-liberal a fi de frenar a l’extrema dreta–, però no tindrà les mans lliures. Tampoc Marine Le Pen en el cas poc probable, però no impossible, que donés la sorpresa.
El sistema electoral majoritari, implacable amb les forces minoritàries, continua vigent. I tant si el nou inquilí de l’Elisi és Macron com Le Pen és improbable que el moviment En Marxa! o l’FN aconsegueixin la majoria al Parlament en les legislatives del pròxim mes de juny, on republicans i socialistes continuaran tenint un pes decisiu. El pròxim president francès, sigui qui sigui, es veurà molt probablement obligat a pactar i a cedir. La quarta cohabitació està servida.
El pròxim president, ja sigui Macron o Le Pen, difícilment tindrà majoria al Parlament Tot i que desqualificats a les presidencials, Els Republicans i el PS continuaran pesant a les legislatives