L’única promesa complerta
Quan s’estan a punt de complir els tòpics 100 dies del mandat del president Trump, fins i tot els seus partidaris més acèrrims tendeixen a estar d’acord que hi ha hagut més soroll que cap altra cosa. Fins ara, ha governat bàsicament a cop d’ordres executives, un expedient també utilitzat sovint per Barack Obama. Tot i això, en descàrrec de l’expresident cal apuntar que, a diferència de la situació actual, no disposava de còmodes majories a les dues cambres del Congrés, cosa que el forçava a aquesta política més gestual que substantiva.
Tot i això, tampoc en aquest camp la nova administració no té gaire cosa per ensenyar. El primer paquet antiimmigratori era tan òbviament inconstitucional que la Casa Blanca, després d’un parell de contratemps judicials, no es va atrevir a elevar-lo fins al Tribunal Suprem. És veritat que els Estats Units s’han retirat de les negociacions del TPP, les sigles en anglès del tractat comercial del Pacífic, però les amenaces de subvertir l’ordre comercial internacional, via augment d’aranzels o de declaracions formals de manipulació de les divises, s’han quedat afortunadament en això, en amenaces.
Evidentment, la primera picabaralla amb el poder legislatiu, la contrareforma sanitària destinada a eliminar els principals trets de l’anomenat Obamacare, es va acabar amb un estrepitós fracàs, que va revelar les profundes divisions que té el Partit Republicà, tot i l’aclaparadora hegemonia que es tradueix en les majories a les dues cambres del Congrés, en el domini de 33 dels 50 governs estatals i en les majories de què gaudeix el partit en les assemblees legislatives estatals. Aquests dos últims factors són especialment rellevants, ja que permeten en gran manera al partit hegemònic dissenyar els districtes electorals per perpetuar la seva majoria a la Cambra de Representants. Això sí, Trump ha aconseguit col·locar al Tribunal Suprem un jutge genuïnament conservador, després de vuit mesos d’impasse en què el Senat ni tan sols va arribar a considerar el candidat proposat per Obama.
Mentrestant, la promesa reducció d’impostos i el significatiu esforç inversor en infraestructures dormen el son del just i, pel que sembla, han desaparegut del mapa, almenys fins a la tornada de l’estiu.
I, què es pot dir de la política exterior?
S’escampa la creença que el president es deixa convèncer per l’última persona amb qui parla
L’ombra d’una connivència amb la Rússia de Vladímir Putin ha marcat pràcticament tots els dies de la nova administració i alguns analistes ja especulen obertament que aquesta serà la raó del seu eventual processament i remoció del càrrec. Les accions militars dutes a terme a Síria i l’Afganistan també sembla que responguin a una política d’imatge, més que no pas a plantejaments estratègics ferms.
Però, abans que res i sobretot, s’escampa la creença que Donald Trump es deixa convèncer per l’última persona amb qui parla, cosa que ajudaria a explicar els seus freqüents canvis de posició sobre gairebé tot. Aquesta imprevisibili-tat, de la qual es va vantar durant la campanya i que va defensar com la política més adequada, especialment en l’àmbit internacional, és indubtablement una de les poques promeses que el nou president ha complert sense discussió. Ningú no sap què farà demà.