‘Patria’ i el panorama català
El diari d’ahir, una expressió tan trista com parlar de la chica de ayer, recollia el llibre del gust dels personatges que protagonitzen cada secció. En la de Política, catorze noms, catorze llibres: cap d’ells no va triar Patria. Tinc un dubte: perquè és obvi –és la novel·la de l’any– o perquè el carrer va per una banda i ells per una altra?
Tard i malament, un se suma al culte per aquesta obra, tan periodística –suposant que encara sigui un elogi– i humana que ajuda a comprendre com una societat suposadament civilitzada s’enfonsa en la tragèdia i les persones treuen el pitjor que porten dins.
Ningú no parla ja gairebé d’ETA i encara menys de les seves víctimes. Vaig ser company d’estudis i de residència a Pamplona d’una d’elles, Gregorio Ordóñez, i als quatre anys d’acabar la carrera vaig quedar amb ell a Sant Sebastià per a un reportatge “d’estiu” sobre com convivia una ciutat tan elegant amb la gran tragèdia.
Ignorava si Gregorio tenia feina o no. No existia internet. Li vaig demanar el nom d’algun regidor assenyat perquè uns dies abans havia desaparegut
Hi ha gent del PP que va donar la vida per la llibertat, per bé que el president ahir els pintés de contraris a ella
la bandera espanyola del consistori. Un episodi curiós: ningú no sabia com. Em semblava un fet menor però revelador dels silencis, de les mirades cap a un altre costat...
Sorpresa: “Bé, si et serveixo jo, soc tinent d’alcalde”. Del Partit Popular. A l’ajuntament em va explicar amb tots els ets i uts l’episodi. Vaig quedar parat: tots sabien què havia passat i ningú no donava –ni ningú recollia– una simple explicació dels fets.
Abans d’acomiadar-me d’ell, prenent l’aperitiu, li vaig dir amb tota la franquesa de la joventut:
–I no tens por que et fotin dos trets al cap? Ai, ho vaig veure claríssim. Gregorio li va restar importància, com si fos jo i no ell el condemnat a una mort que li arribaria uns anys més tard a la ciutat que s’estimava. Defensava el dret a no callar, a expressar-se lliurement en una atmosfera de silenci, amb el fons dels paisatges bascos, tan idíl·lics i aleshores putrefactes.
Per bé que alguns a Catalunya insinuïn el contrari –ahir, sense anar gaire lluny, el president Puigdemont en el “missatge institucional” de Sant Jordi–, hi ha gent del PP que ha lluitat –i ha mort– per la llibertat, de la mateixa manera que aquí hi ha patriotes que fan tots els papers de l’auca.
Aleshores i ara, un se sent orgullós que Catalunya no fos mai el País Basc a l’hora de crear una pàtria. Jo no crec que les pàtries siguin l’últim refugi dels canalles –com va dir Samuel Johnson– però sí que són coartada per a la mediocritat: supediten l’individu a una causa sagrada col·lectiva, en el nom de la qual se sacrifica l’autocrítica, es culpa l’“altre” i s’acaba amb un “tot per la pàtria”.
Quina gran novel·la! Senzilla, profunda, radicalment sincera. Que bé es viuria sense pàtries en aquest món sense haver d’esperar l’altre.