Zitzània negra
El nou escàndol de corrupció que afecta al Canal de Isabel II, la gran gestora d’aigües de Madrid, i que embruta una mica més la túnica de la dreta espanyola, ens ha donat l’oportunitat de posar l’ull en el lleu descarrilament d’una màquina de llegendària capacitat destructiva. “El sindicat del crim”. Un periodisme selectivament cridaner, que abusa de la proximitat amb uns determinats poders, que accedeix a secrets judicials o a informes policials, que esbomba rumors, mentides o mitges veritats, que amaga o publica dades segons un calculat interès, que ataca impietosament els adversaris, que fa xantatge a institucions i empreses i que, per postres, es permet el luxe de donar lliçons d’ètica. El que abans s’anomenava “sindicat del crim” és més que periodisme de trinxera, és periodisme de zitzània. Fa dècades que sembra odi. Ha fomentat tota mena de conflictes polítics interessats, ha obstaculitzat el consens i té una formidable capacitat d’ordenar el guió polític a Espanya.
Però el pitjor mal que ha suscitat és el de la imitació. Pràcticament no queden mitjans, a Espanya, que no estiguin infectats pel virus de l’odi, el tremendisme retòric, la trinxera agressiva i el xantatge informatiu. La zitzània periodística s’ha convertit en moda i en negoci. Va començar a la dreta i fa dècades que també es practica a l’esquerra. Va obtenir els primers grans èxits com a anticatalanista (és responsable directe del gravíssim infundi, que molts espanyols ingenus tenen per cert, que identifica la persecució lingüística del franquisme amb les lleis de normalització del Parlament). Però ara també fructifica en el front sobiranista. L’èxit del periodisme de zitzània és tan enorme que els que encara no el practiquen són titllats d’ingenus o escrupolosos.
De fet, són els consumidors els que el reclamen. No tindrà èxit el programa televisiu que, parlant de política, no sigui tremendista. No tindrà audiència, si no introdueix com a ingredient principal la mala maror. Els diaris que prescindeixen de la mordacitat, l’insult i la mala jeia no són prou atractius. Si es vol tenir requesta, la caricatura mordaç és imprescindible. Si un diari no organitza campanyes difamatòries, es considera poc influent. Si una crítica no arriba a l’atac a la persona, sembla tova. Sense el pebre i la sal de la denigració, una crònica sembla fada.
Res no suscita més alegria, curiositat, interès morbós que el mal de l’adversari. Per aquesta raó, la filtració d’una notícia de corrupció deixa en estat depressiu els seguidors del grup polític afectat, però omple de felicitat els antagonistes. Aquest mecanisme psicològic ja fa molts anys que es coneix en el futbol. S’anomena “ambició negativa” i fa referència a la satisfacció que produeix la derrota del contrari. Una satisfacció sovint més profunda que el triomf dels colors propis.
L’ambició negativa va arribar al periodisme i a la política de bracet amb aquests mitjans de comunicació que han comprat o traficat amb la informació policial per denigrar, fer xantatge o estigmatitzar. I la resposta que han obtingut és perfectament explicable, però depriment: per defensar-se d’aquest mecanisme de denigració, els rivals han jugat de la mateixa manera. Per això cal malfiar-se sempre de les revelacions sorprenents que apareixen sobre corruptes reals o suposats. Sempre cal preguntar-se: qui en treu profit? Cui prodest?
El relat denigratori va començar entre dreta i esquerra; i anava sobretot del centre cap a la perifèria. Però de seguida tot es va fer confús: les trifulques entre bàndols interns poden ser tant o més agressives que les baralles entre territoris o partits. A Madrid, res no és el que sembla des de l’època del tamayazo. Recordem: dos trànsfugues del PSOE que van afavorir l’accés d’Esperanza Aguirre a la presidència de la comunitat malgrat la majoria absoluta de les esquerres: des del primer moment es va saber que aquells dos diputats havien cobrat, però fins anys després no es va intuir que el pagament l’havia orquestrat un sector del PSOE aliat amb unes constructores. Al marge del cas Gürtel, totes les revelacions de corrupció a Madrid provenen de foc amic.
Farien riure les llàgrimes de cocodril d’Esperanza Aguirre. Faria riure la reclamació d’innocència del director d’un diari que fa dècades que cuina periodísticament indicis, filtracions interessades, rumors i veritats a mitges sobre la vida política catalana. Farien riure les demandes d’independència judicial del portaveu del Partit Popular després de dècades de potineig del PP amb la Fiscalia, la policia i els més alts tribunals. Tot això faria riure, si poguéssim esperar una alternativa higiènica. Però sabem que la neteja a fons no es farà. No hi haurà mai una catarsi. Mai no coneixerem el mapa sencer de la corrupció.
Estem condemnats a l’arbitrarietat, al recel, a la suspicàcia. Només coneixerem el que convingui a qui té més accés als arxius, a les escoltes, a les trampes. Com que hi ha qui treu partit de la confusió i el pessimisme que la corrupció suscita, la veritat sencera no la sabrem mai.
Mai no coneixerem el mapa sencer de la corrupció: estem condemnats a l’arbitrarietat, al recel, a la suspicàcia