Apagada juvenil

L’ansietat no té manies. Escomet les seves víctimes sense respectar ni tan sols la majoria d’edat i s’escampa entre els joves igual que un nuvolot negre que acaba per desencadenar la tempesta perfecta. A edats massa primerenques arriba a la tauleta de nit la fluoxetina, que els psiquiatres recepten als nois perquè puguin continuar llevant-se al matí i deslliurar-se del sentiment d’irrealitat que els envaeix, com si la seva vida no anés amb ells. Però i després de la medicació, què?

Estranys per la percepció de si mateixos, veuen davant seu un camí infinit de pedres que els inhibeix, en un temps en què els hauria de ser permesa la fantasia –i fins i tot l’error– al buscar el seu lloc al món. La idea del fracàs els persegueix en forma de fuet. En l’actualitat el concepte d’autoritat en l’educació occidental s’ha rebaixat, encara que el debat continua vigent sense escapar dels binomis permissivitat-rigidesa, educació en valors-educació en resultats, com si no es pogués trobar un punt mitjà.

Al Regne Unit, un 25% dels joves entre els 16 i els 24, l’edat de flirtejar, a més d’aprendre, pateix una malaltia mental. Les pressions actuals, el

Veuen davant seu un camí infinit de pedres que els inhibeix, quan els hauria d’estar permesa la fantasia

bullying, el pes de la seva imatge –en una edat en què els complexos s’engrandeixen–, així com la incertesa sobre el futur que els espera, són algunes de la causes de l’augment de quadres de depressió i atacs de pànic. No hi ha lleugeresa en la seva manera de sentir la joventut, sinó càrrega. Les feines precàries i mal pagades impacten en el seu benestar, tant psicològic com social.

A Espanya, l’atur juvenil representa un drama soterrat: la taxa d’atur entre els que encara no han fet els 25 és del 42,9%. I encara que l’atur hagi caigut més de mig milió, el perfil de l’aturat espanyol no deixa lloc per a l’optimisme: dones, de menys de 25 anys, sense formació especialitzada i que ja fa un temps que no treballen. Sovint ens queixem de la puerilitat del nostre món, tan deformat pel peterpanisme, aquella eterna adolescència que imprimeix laxitud al present. Però veritablement els oferim les eines necessàries? O, més ben dit, no els encolomem un grapat d’agafadors erronis?

D’una banda, es trenca la cultura de l’esforç: Educació planeja permetre als alumnes obtenir el títol de graduat de l’ESO amb dues assignatures pendents (sempre que no siguin llengua castellana o matemàtiques). I d’una altra, s’elimina la literatura del batxillerat –després d’haver-se carregat la filosofia–, un despropòsit això de desheretar encara més les generacions futures, arrabassant-los un dels seus poders reals: els llibres són refugi i vol, nutrients que contribueixen a forjar el caràcter i a alimentar l’entusiasme que, segons Emerson, és “la mare de l’esforç, sense ell no es va aconseguir mai res gran”. Al seu lloc, augmenta la venda d’ansiolítics.