El guardià de les orquídies
La irrupció de senglars i altres perills amenacen de reduir les població de les preades flors al delta del Llobregat
Les orquídies són la gran passió i la professió d’Armand Ramal, tècnic del Consorci per a la Gestió i la protecció del delta de Llobregat. En aquestes dates, tota la seva atenció se centra en les tasques per protegir aquestes flors, boniques, variades i vistoses, que floreixen entre el febrer i el juny. Ramal coneix les 23 espècies d’orquídies del delta del Llobregat, i en controla a tota hora l’estat de conservació, fins i tot als racons més inaccessibles. Ell n’és el seu fidel guardià; en fa un cens cada primavera; n’observa l’esplendor fugaç d’aquests dies d’abril, i escruta les subespècies rares. “Aquestes flors no paren d’evolucionar”, afirma.
Armand Ramal ens ha convidat amablement a recórrer la reserva del Remolar-Filipines per ensenyar-nos aquest tresor que coneix més bé que ningú. Ens sorprèn en primer lloc la mida tan petita que tenen aquestes flors neòfites, que la major part de l’any romanen ocultes, adormides sota terra, hibernant com un vulgar tubercle, per deixar-se veure només unes poques setmanes a la primavera. Només brillen uns quants dies, abans de tornar a recloure’s en el tubercle sota terra. Per això, aquestes orquídies naturals mediterrànies no tenen res a veure amb les orquídies tropicals que es comercialitzen en vivers i gardens, que viuen a les copes dels arbres i que exhibeixen unes arrels a l’aire lliure amb què capten l’aliment.
Mentre fem l’itinerari, Ramal explica que les orquídies pateixen un enorme retrocés, sobretot per culpa de la irrupció dels senglars, un fenomen que es va iniciar fa uns 15 anys i que fa estralls en aquest espai natural. Els senglars són uns cercadors ansiosos dels tubercles subterranis de les orquídies. Per això, s’han hagut d’instal·lar tanques electrificades en algunes parcel·les per protegir-les.
Hi ha, a més, veritables caçadors d’orquídies, col·leccionistes dels exemplars i les subespècies rares. I també són perillosos els cercadors d’espàrrecs, que ignoren la bellesa estranya d’aquesta flor en l’afany d’aconseguir el millor guisat. Ramal ens porta fins a una parcel·la amb clots i el terra aixecat en un terreny impracticable, senyal del pas atropellat dels senglars.
Un altre factors determinant dels censos anuals són les condicions pluviomètriques de la temporada. El 2016 va comptabilitzar 1.500 peus florits en tot l’espai natural repartits en diversos enclavaments; és a dir, uns 500 exemplars menys que l’any anterior. “En un any amb pluges s’activen més tubercles i a la primavera augmenta el nombre d’exemplars en flor”, explica.
Aquest expert és un admirador de les orquídies abelleres, que fan servir l’engany sexual per afavorir la pol·linització. Ens ensenya la flor de l’home penjat (Aceras anthropophorum), una orquídia de fins a 35 centímetres d’altura i amb les flors agrupades en una espiga densa, amb l’aspecte d’un home penjat i que ofereix nèctar perquè la puguin pol·linitzar; o els galls parviflor (Serapias parviflora), que actuen com a refugi per a vespes amb un label (pètal deformat) de color vermell intens, en forma de llengua i un casc de color rosa, que recorden la cresta d’un gall; d’aquí el nom.
Algunes orquídies han evolucionat per enganyar els insectes i per això l’estructura floral inclou un pètal anomenat label que pot adoptar les formes mes sofisticades per imitar la forma i l’olor d’abellots i abelles, perquè aquests insectes el confonguin amb una femella de la seva espècie. “D’aquesta manera, quan l’animal intenta copular amb la flor refregant-s’hi amb el cos se li enganxen unes motxilles carregades de pol·len (pol·linis), abans que el dipositin en altres flors per produir llavors”, diu Ramal davant una abellera de mirall (Ophrys Speculum), de 13 a 18 mm de longitud. El label d’aquesta flor és de color marró verdós i blau morat metal·litzat (en reflectir-s’hi la llum de sol com si fos un mirall), i està rematat amb uns pèls fins sedosos que imiten les èlitres d’un insecte. La seva tasca és mantenir vigilat permanentment aquest paradís de flors diminutes, desbrossar el terreny per evitar que l’envaeixin els canyars o les herbes gramínies, afavorir que aquestes flors sorprens continuïn evolucionant en les incomptables estratègies que tenen per continuar enganyant (els col·leccionistes i les insectes) i despertant curiositat (de tothom).
A Catalunya vuit espècies d’orquídies figuren al catàleg de flora amenaçada (dues més estan protegides en espais naturals específics), fet que comporta l’obligació per part de l’Administració catalana de mantenir les poblacions i els hàbitats en bon estat i evitarne qualsevol afectació. A més, en el cas de les sabatetes de la Mare de Déus (Cypripedium calceolus), “se’ns fa un seguiment especial per la gran pressió que pateix per part dels botànics aficionats a la fotografia”, diu Núria Gázquez, tècnica de flora de la Generalitat, que estudia fer una regulació per fotografiar-les.
Algunes espècies han evolucionat per enganyar els insectes; per això tenen un sèpal que els imita