Diari d’un poeta signant llibres
La gent per Sant Jordi ensenya que es pot celebrar un dia contra ningú
Durant la meva adolescència, teníem rosers a casa. Però si aquest no era el cas robaves les roses d’altres jardins. Per Sant Jordi no recordo que ningú en comprés. Les roses eren lliurades tal qual sense estotjos o fundes de plàstic, potser amb paper de plata. En una ocasió, amb quinze anys, jo tenia nòvia però em feia molta vergonya que la meva família ho sabés així que vaig arrencar una rosa del jardí a primera hora del matí, la vaig pujar amagada al meu abric i, atenció, la vaig guardar fins a la tarda en una capsa de sabates, de manera que vaig ser el primer d’aconseguir que una rosa tingués aroma de betum. No sé si la meva nòvia va tenir després relació amb Ferran Adrià. El que sí que sé és que després ella es va venjar regalant-me un llibre de poemes de Tagore. Es va excedir en la seva crueltat, òbviament.
Sant Jordi va tornar a caure en diumenge i això ens va estalviar l’estèril debat de si ha de ser festiu o no. Els dies commemoratius en general tenen sempre alguna cosa de crueltat exercida per una minoria que és reina per unes hores contra la resta. En aquest sentit, Sant Jordi és diferent. És el dia en què els que comprem, venem i llegim llibres ens hauríem de venjar de l’estultícia majoritària i illetrada de la resta dels nostres conciutadans, però no ho fem. És probable que ni ens passi pel cap. La celebració de Sant Jordi –popular i treballada des de les escoles– és alegre i integradora, aliena a l’excés reivindicatiu i a assenyalar ningú amb el dit. I ho és perquè gira al voltant d’un objecte, el llibre, poderós quan és receptacle de la ficció, la imaginació, el testimoni, ja funcioni com a entreteniment, deliri, altura de vol o caiguda lliure, que cadascú agafi el que li agradi. Aquest aspecte, aquest dia, és reconegut fins i tot per qui no llegeix, aquell a qui per unes hores li generem el dubte de si no s’està perdent alguna cosa.
El llibre, el caràcter literari del dia d’ahir és un mirall en el qual la societat catalana es mira i s’agrada i, de cap manera sembla envanida o pretensiosa. Al contrari que en altres manifestacions nostres, la sensació no és que busquem una superioritat moral sinó simplement una celebració del món civilitzat, de la paraula escrita per sobre dels fets, els fets i els fets. El reflex que ens arriba com a societat és nítid i net, sense necessitat que ningú ens ho reconegui, suporti o permeti. Sant Jordi és el nostre dia contra ningú, el nostre dia de la
Per Sant Jordi generem a qui no llegeix el dubte de si no s’està perdent alguna cosa
Independència. Sant Jordi és el dia en què és Don Quixot qui fa caure el Cavaller de la Lluna a la platja de la Barceloneta. I, per descomptat, no ho oblidem, també és el dia en què la indústria dels llibres exhibeix el seu potencial enorme i exhibeix els músculs i fa olor de circ de tres pistes i ens fa passar a tots per caixa. Generar diners és l’única manera que el capitalisme permet que sobrevisquin determinades espècies.
Vaig a la meva primera firma. Aquest any en la consideració de poeta. He buscat la meva ploma d’oca francesa però no l’he trobada. No fa ni deu minuts que soc aquí i ja he pres dos cafès, he fet veure que mirava el mòbil per fer alguna cosa i m’han dit tres vegades que a Espanya es llegeix poc. Recordo el que em va dir sobre això l’escriptor Javier Tomeo: aquí llegeixen pocs però els que llegeixen s’ho llegeixen tot. La pròxima vegada
Firmo al costat d’un escriptor que grava vídeos als seus seguidors
Javier Tomeo em va dir: “Aquí llegeixen pocs però els que llegeixen s’ho llegeixen tot”
els contesto això i els dic que la frase és meva.
Vaig a la segona firma que com que hi ha novel·les la cosa s’anima. El meu cinisme es va quedant en una paupèrrima caricatura de setciències a mesura que passen les hores i veus tanta i tanta gent sortint al carrer només per participar, per afegir-se a l’alegria de celebrar una cosa que no va suposar cap extermini, cap victòria o derrota, cap sant patró o cap moda made in USA. Ens agrada el carrer. Això es nota. A la nit i especialment durant el dia i ens encanta muntar parades i jugar a botigues. Som el que som, i pertanyo a aquesta comunitat i, sense que serveixi de precedent, m’agrada, així que endavant amb la rosa, amor meu, i encenc el llum perquè vaig a llegir.
Les hordes poètiques deleroses que els firmi el meu llibre no acaben d’arribar, però hi ha cues de gent que s’esperen que els firmi el seu autor favorit es digui Pau Donés, Fernando Aramburu o Marc Pastor. Fins i tot el debat
Les hordes poètiques deleroses que els firmi el meu llibre no acaben d’arribar
entre escriptors mediàtics i no mediàtics em sembla vell i absurd.
Firmo al costat d’un escriptor que grava vídeos als seus seguidors, s’enfila sobre la taula i té prou autoestima com per tornar a fer volar el Falcó Mil·lenari. Tampoc no importa que les meves firmes siguin 0 firmes. La gent per Sant Jordi ensenya que es pot celebrar un dia contra ningú. Un dia on cadascú tria què vol. El que és popular, pel fet de ser-ho, no és cap porqueria però tampoc no és la mesura de tot. I el que és complicat o minoritari ha d’existir per si mateix, perquè sense els matisos els colors són pocs, avorrits i tendents al monocrom.
Al final de la jornada faig el recompte i em dic que he firmat algunes novel·les, sis poemaris i que soc gairebé mediàtic: un senyor s’ha fet una foto amb mi perquè a la seva filla li farà il·lusió veure’l amb l’autor de L’ombra del vent. Me’n vaig a l’Speakeasy a prendre un sifó.