El més normal
“El més normal és llegir”. Ho va dir Gil de Biedma i ho va popularitzar Roberto Bolaño i, a més, resulta que és veritat. Bé, és veritat si pensem en el col·lectiu dels lletraferits, però quan s’amplia la mostra al conjunt de la ciutadania peninsular això de llegir (ja no diguem comprar) es torna raríssim. Hi ha estadístiques esgarrifoses; podeu consultar-les. Menys un dia, el DIA, la diada de Sant Jordi.
Aquest ha estat el meu primer Sant Jordi anormal; els anteriors els havia viscut com a lector, amb una mica de conflicte per la generalització d’un plaer (la lectura) que sol servir per desclassar i per sentir-se un pèl superior a la resta de veïns. Sentint els meus col·legues més veterans la perspectiva era poc falaguera, per no dir sinistra. Moltes hores, poques firmes. I l’habitual embolic entre “literatura” i “llibres”, que com tothom sap, però ens esforcem a dissimular, circulen per vies semblants, però que no són el mateix; crec que no són ni parents. Per animar-me he sortit de casa pensant a oferir a les glòries mediàtiques, tan locals elles, l’oportunitat de conèixer un artista internacional. Preparat per al pitjor, vaja. Així que he arribat ja m’esperava un senyor perquè li firmés (i això que he estat puntualíssim). Al cap de cinc minuts la primera compra.
El dia era assolellat, els companys de firma simpatiquíssims. Els llibreters atents. Els editors somrients. M’he deixat arrossegar per l’alegria circumdant. Els meus lectors consolidats i els meus lectors en potència m’han caigut molt bé. Gairebé em reconcilio amb el llibre i amb les campanyes de foment de la lectura.
He compartit les meves impressions entusiastes amb col·legues més veterans i m’han advertit que es tractava d’un miratge producte de la insòlita confluència de l’adamisme de la primera vegada i que era diumenge. Que l’any que ve ja em tocarà assaborir el fel. Ja ho veurem. De moment, i vist això, visca Sant Jordi! El dia que per una vegada, sí, el més normal és llegir.