El Sant Jordi de l’acompanyant
Hola, lectors de La Vanguardia. Com anem? Potser em recordareu del Sant Jordi passat. Sí, vaig signar-vos un d’aquells articles frescos, “el Sant Jordi vist per un escriptor debutant”. Ja se sap, hi ha els columnistes diaris, els columnistes setmanals i jo, que entraria en la categoria de columnista anual: un cop l’any, sempre per Sant Jordi, La Vanguardia m’encarrega la columna. En aquest cas no us escric com a “escriptor amb novetat”, que es triga molt, a fer un llibre, sobretot si ets de la generació precària, sobrevius amb mil feines i vols parir alguna cosa amb cara i ulls. No, aquest any us escric en la categoria “d’acompanyant de best-seller”. La meva tasca ha estat aguantar-li la bossa a la Gemma Ruiz, l’autora d’Argelagues , un dels llibres revelació d’aquest any (i no ho dic pas perquè siguem parella, eh? 15.000 exemplars venuts l’avalen!). Amb la Gemma vam escriure les novel·les a la vegada, sacrificant els caps de setmana durant 3 anys, i per qüestions editorials la meva va sortir l’any passat –Jambalaia, és possible que encara la trobeu a les llibreries, busqueu a la secció de llibres antiquíssims– mentre que les seves Argelagues han florit ara, amb 9 edicions i un èxit esplendorós (això ja ho he dit, no?).
El Sant Jordi de l’acompanyant està prou bé, no u penseu. Al final del dia tens el mateix mal de peus que els autors, però d’entrada t’estalvies les hores d’exposició directa a la gentada. Aquell esperar la signatura miraculosa de braços plegats, sota la mirada dels passejants, que et repassen de reüll intentant esbrinar qui coi ets o a quin reality surts. Finalment desisteixen, sempre amb aquella cara de “bah, deu ser un escriptor-escriptor”. I és que la invasió dels youtubers i els súperxefs continua: he vist cues de gent empentant-se per aconseguir que els signessin un llibre de tapes que no us creuríeu, mentre que tres cadires més enllà, la grandíssima Siri Hustvedt es passava una hora sencera badallant.
Ser acompanyant també m’ha permès constatar, com deveu haver fet vosaltres, que a Barcelona, Sant Jordi en diumenge vol dir aglomeracions tot el dia, no només a la tarda. A la Casa del Llibre hi havia moments que feia falta un su turno per poder entrar a fer gasto! El fenomen té dues lectures possibles: 1) Cal iniciar el decreixement de la Diada 2) Celebrem-ho: almenys per un dia, a la Rambla hi havia més barcelonins que turistes.