Traduir poesia
Traduir és “fer passar a través”, transportar des d’una llengua a una altra un contingut. El més important no és la matèria del poema sinó l’esperit del poema, que és el primer que cal preservar quan es trasllada a altres suports lingüístics. Ja observava Joan Fuster, en una nota del seu dietari de 1953, que “és amb els significats que el poeta crea: són significats el que crea”.
Una traducció és sempre, com llegir, una interpretació. Sovint no es té en compte, però és evident, que la intencionalitat última de tot text literari és, per mitjà dels més diversos significants, comunicar un significat, un significat que va més enllà de les coses designades pels mots. El sentit és tant o més important que els mots, també en poesia.
I com també escriu el glossador de Sueca (ara a Figures de temps), “la poesia té el destí d’objectivar la zona més ardent del món d’un home, que sols per la poesia aconseguirà de revelarse. I encara es podria afegir que només hi ha poesia quan hi ha revelació. O si es vol sense un to tan determinant: la quantitat, o la qualitat, de la poesia és proporcional al grau de revelació que conté”.
Sí, traduir té molt a veure amb restituir la veritat més profunda del text original. O té molt a veure amb restaurar la vibració de sentiments i pensaments amb què l’escrit original va ser creat. És aquesta una tasca que acosta el traductor al restaurador de pintures o d’edificis. O a l’arqueòleg que excava, amb suprema cura, a la recerca de la veritat que li van revelant els diferents estrats del jaciment.
I si tota “traducció” és “traïció” ho és només parcialment. Gràcies als traductors i traductores podem compartir el millor patrimoni literari de la humanitat. Posant com a exemple l’Odissea (que tots hem llegit inevitablement en traducció), Joan Fuster observava: “És probable que aquesta capacitat de resistir la traducció siga un senyal clar de la formidable substància poètica d´una obra”.
Tal com creien els romàntics, la poesia no és la matèria de l’escrit sinó l’esperit de l’escrit. Ho diu ben clar aquella esplèndida màxima de Shelley (a Defensa de la poesia) que Joan Maragall recordava a Josep Pijoan (en una carta del 25/XI/1905): “La poesia és una espasa de llum sempre nua, perquè consumeix tota beina que la contingui”.
Més que mai en la cosmovisió del romanticisme la poesia d’un poeta és el poeta. Maragall vol dir que en puritat la poesia, abans que res, ha d’expressar els sentiments i els pensaments del poeta. Si hi vol ser fidel, una traducció de poesia ha de buscar, abans que tota altra cosa, retransmetre l’esperit del (o de la) poeta.
“L’ideal de la traducció poètica, segons alguna vegada ho va definir Valéry de manera insuperable –escriu Octavio Paz–, consisteix a produir, amb mitjans diferents, efectes anàlegs”. Sí, produir, amb el canvi de llengua i fins i tot de formes, efectes anàlegs als de la poesia original.
Traduir té molt a veure amb restituir la veritat més profunda del text original