Messi mata el drac
El dia va començar a Barcelona amb sol, roses i llibres i va acabar de nit a Madrid amb Messi, un enviat, també llegendari, matant el drac a l’últim segon. Calia homenatjar Sant Jordi i els mites, detallistes com Jordan a la cistella decisiva, acudeixen a aquest tipus de crides amb puntualitat. Fer 500 gols és una salvatjada. Fer-ho al Bernabeu sembla mentida, tot i que sigui veritat. Va ser una Diada rodona, la veritat.
Messi és únic. I com que ho és, va parir dues cròniques. La convinguda tradicionalment per descriure el partit i una altra de diferent, alternativa, escrita per ell tot sol. El que l’argentí va fer al Bernabeu no ho fa ningú més. Ningú. Simplement va governar a Madrid, la capital. I sense corrupció, que té mèrit. El primer driblatge amb què va sotmetre Casemiro va ser d’una suavitat criminal. La cintura del brasiler va sonar a claqueta cinematogràfica. Va ser un gemec sensurround. “Acció”, van parlar els peus de Messi. I va començar l’espectacle. El marcià va escollir deliberadament el cercle central per efectuar aquesta primera maniobra (un picat suau amb canvi de direcció a la seva esquerra per perfilar-se millor) i avisar el món, i a partir d’aquí es va iniciar una cacera. La seva, de submissió futbolística, i l’aliena, de sega subterrània per parar-li els peus. No van poder frenar-lo. És impossible.
La llista de virtuts exposades pel deu va ser interminable. Sempre sorprenent, va afegir aquesta vegada una marca inèdita, la provocació de tres expulsions, les de Marcelo, Casemiro i Ramos. No cal dir que se’n van produir menys de les esperades (una de tres), però la sensació de superioritat que va transmetre sobre els que van intentar perseguir-lo va ser insultant, estranya al futbol modern i més lògica a un pati de col·legi, on el bo regateja sempre com si res. Només va faltar la imatge final, icònica, del deu traient-se la samarreta i estenent-la entre els dits, perdurable pels segles dels segles, segurament més que la primera part de Torí, que ja fa menys mal.
L’argentí va ser tan extraordinari que, en ocasions, fins i tot als seus companys els va costar acompanyar-lo, però quan van aconseguir entendre’l, amb cada connexió es va acostar una mica més la Lliga, ara oberta. Entre els subalterns en van destacar molts. Ter Stegen va salvar gols cantats en moments crítics, virtut de gran valor al Bernabeu; Busquets va tancar i va obrir files; Rakitic es va atrevir amb el que li falta a Busquets, deixar anar la cama des de la frontal de l’àrea; Umtiti va confirmar que és un central per a deu anys; a Piqué només li va faltar marcar (us ho imagineu?) i Sergi Roberto va arrencar amb la gambada rebel de qui vol canviar el guió i no adaptar-s’hi, passant definitivament de del planter conformista a protagonista.
Sí. El desenllaç va rememorar la nit del PSG. El Barça va decidir a l’últim segon. I hi va haver un efecte col·lateral. La Lliga, maltractada per les seves institucions, va guanyar prestigi. El clàssic va ser un partidàs. Els errors van ser vençuts per l’emoció. Hi va haver gols. I va presidir l’obra Messi, el seu millor ambaixador. De Sant Jordi a Sant Lionel.
L’argentí va parir dues cròniques. La tradicional que descriu el partit i una altra de diferent, la seva