La valentia de Luis Enrique
La preparació del partit. Els esportistes d’elit han de tenir la capacitat de prendre la decisió encertada en poques dècimes de segon. Als entrenadors els passa una cosa semblant, però ells tenen dos àmbits d’acció: un que es desenvolupa durant la setmana quan es té temps per decidir la tàctica i un altre durant el desenvolupament del partit, on el temps queda limitat. Ahir em va sorprendre que tenint el temps que va tenir Zidane per preparar el matx, tàcticament tingués errors. Com si cregués que només amb el bon joc del seu equip n’hi hauria prou. Com pot ser que Busquets i Messi durant els primers 45 minuts campessin al seu aire? És evident que aquests jugadors tenen una categoria per fer moltes coses en un camp de futbol, però el que no pot ser és que tu els alliberis de patiments quan són la sala de màquines del teu rival. Podríem dir que Zidane va tenir un comportament en aquest sentit totalment contrari al d’Allegri, que va saber durant la setmana decidir sobre el futur del partit. Però aquest home, que tàcticament em sembla estar situat un parell d’esglaons per sota del que mereix aquella banqueta, és capaç de gestionar una bona banqueta per aprofitar pràcticament tots els seus suplents.
La preparació de Luis Enrique.
L’entrenador blaugrana no va ser molt valent, sinó el següent. Decidir jugar amb la defensa tan avançada va ser un encert extraordinari. Però va assumir uns riscos estratosfèrics. Si el Madrid se n’hagués aprofitat, segurament ara seria un home crucificat. Però no va ser així perquè podríem dir que aquella decisió portava implícita dos aspectes enriquidors. D’una banda, el tàctic, que deixava el Madrid sense espai per projectar-se. I a més era difícil d’aprofitar, ja que el migcampista del Madrid que podia fer la passada tenia massa jugadors blaugrana a prop per tenir temps de precisar l’acció. I de l’altra, el missatge que llançava als seus jugadors és que hi creia. Un missatge que es va convertir juntament amb el comiat agraït de l’afició després de l’eliminació europea en la fórmula màgica perquè els culers creguessin a guanyar a Madrid. Aquest missatge va calar profundament en els blaugrana i estic convençut que el canvi de ritme de Sergi Roberto, una altra vegada clau per al tercer gol, neix de la valen-
tia que va demostrar l’entrenador del Barcelona.
Déu meu! Aquestes van ser les meves paraules després de l’últim gol de Messi. No hauria pensat mai que veuria un jugador que no només juga molt bé al Bernabeu, sinó que l’acaba posant de cap per avall. Potser caldria jugar en aquell estadi per adonar-se del que estic dient. És impossible que algú sigui capaç de fer el mateix que va fer ahir Messi. En la meva vida no m’hauria pensat mai que algú pogués saltar a aquell estadi com ho fa el millor jugador de l’escola quan s’inicia el pati. Hi ha moltes coses a analitzar, però no tinc espai i només puc mostrar la meva admiració.
És impossible que algú sigui capaç de fer el mateix que va fer ahir Messi al Bernabeu