“Quan jugo, no penso que soc el millor”
Andy Murray torna a Barcelona: en la seva joventut, havia viscut aquí “els millors moments de la meva vida”
Cada vegada que s’acosta la fase de terra, Andy Murray (29) busca forats a la seva agenda.
Deixa la Gran Bretanya i se’n va a Mallorca, a entrenar-se juntament amb Nadal. O es desplaça fins a França, on també abunda l’argila.
–He entès que he de millorar en aquesta superfície –va dir ahir, davant de la premsa.
Ha guanyat Wimbledon i l’US Open. I dos títols olímpics. Però a terra...
Murray és alt i esmolat com un parallamps. I seriós. Contempla fixament el seu interlocutor. Respon a tot, encara que amb prou feines s’esplaia. Despatxa la roda de premsa en vint minuts. És una estrella, el líder mundial en l’actualitat. Està per sobre de Djokovic, Federer i Nadal, els tres dominadors dels últims anys. Els experts es pregunten: quant durarà el seu regnat?
Ell es declara un home afortunat. Li ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. –Dotze anys –diu. Els altres li han posat difícil. Federer, Nadal i Djokovic van ser caníbals. Van construir imperis vastos i duradors. Murray va viure sempre a la seva ombra, esperant l’oportunitat. Li va arribar al novembre, quan Djokovic defallia. La
“El meu problema al colze ja està resolt: la setmana passada funcionava; el que necessito són partits”
tardor de Djokovic s’està prolongant. Bogdan Obradovic, excapità serbi de Copa Davis, va dir ahir que el número 2 li hauria de demanar ajuda a Federer, el renascut.
–Per què no? –es preguntava Bogdanovic ahir.
Murray no és en aquest punt. Ara per ara, es limita a estroncar-se les seves pròpies ferides.
–El meu problema al colze ja està superat. La setmana passada, el colze ja funcionava. Necessitava descansar. No podia servir bé. Havia perdut molt de temps, tres o quatre setmanes. –I per què va decidir venir? –I per què no? Havia passat molt de temps aquí quan era una criatura. Vaig viure-hi dos anys (s’entrenava a l’acadèmia d’Emilio Sánchez i Sergio Casal, al Prat). Van ser els millors moments de la meva vida. Era la meva primera vegada fora de casa, la primera en llibertat. I necessitava partits a terra.
Mancat de ritme, Murray havia caigut aviat a Montecarlo: a vuitens, contra Albert Ramos.
–Vaig parlar amb l’equip i li va semblar bé. Necessito entonar-me.
És a dir: no ha vingut a passejarse, sinó a reivindicar-se.
–Soc molt més bon jugador a terra ara que fa cinc anys.
Es refereix a la seva última actuació a Barcelona, el 2012. Va caure a quarts, contra Raonic. –I com es viu de número u? –Al principi era genial. Però en realitat, tampoc no canvia res. Quan ets a la pista no penses en això. Tampoc no ho feia quan era el tres o el quatre. No ha estat fàcil arribar fins aquí. Ara vull perpetuarme.
–I no se sent pressionat? Nadal i Federer han recuperat cos i presència.
–Són un repte excitant. Per ells, l’any passat va ser dur, amb tantes lesions. Però Nadal està tornant i Federer només ha perdut un partit aquest any, a Dubai (contra Donskoi). Veurem què passa a París i Wimbledon. Aquests tornejos aclariran molt les coses.
PROBLEMA RESOLT