Hossana Messi
La prèvia del partit d’ahir va incloure malabarismes jurídics de circ de províncies, amb recursos, procediments, vies administratives descarrilades, amenaces d’alineació indeguda i una còsmica sensació d’enorme buit legal. La blanca Espanya negra, amb estructures administratives carpetovetòniques, va actuar com a amfitriona d’un partit marcat per un mutu i hiperbòlic intercanvi de doctrines nacionals i futbolístiques. Són temps d’exageracions i els símbols cotitzen a l’alça a mesura que la moneda futbolística es corromp. Però quan la pilota va començar a circular i el Madrid va marcar un gol que semblava el principi de la fi, Marcelo va cometre l’error (i la indecència) de donar-li un cop de colze a la cara de Messi.
Causa-efecte: l’agressió impune, que Marcelo va tenir el cinisme d’intentar maquillar com a cop malintencionat de la cara de Messi contra el seu colze indefens, va fer emergir l’orgull més competitiu de l’argentí. Igual que la llegenda explica que tot va començar amb un tovalló de paper convertit en contracte, Messi es va ficar un mocador a la boca per aturar una hemorràgia que passarà a la petita història de les grans reaccions químiques. L’orgull és això i no cal cap
coach verborrèic per explicar-lo. Mossegant el mocador, Messi va rebre una pilota orfe i va fer la jugada que fa setmanes que intenta fer en el millor escenari. Davant de la mateixa afició que ahir es va esplaiar esbroncant Piqué i de primers plans televisius que retrataven algun aficionat amb una bufanda estructuralment, culturalment i antropològicament depriment: “A España servir hasta morir”, Messi va carregar la cama i va trobar tota la precisió, la força i la determinació que li havia faltat altres setmanes. A partir d’aquest moment vam assistir a un partit emocionalment memorable, que el Barça no va deixar escapar amb cap badada de desídia i que va lluitar fins al final. Cristiano ho intentava però, per sort pels culers, no se’n sortia. Amb moments de futbol arcaic i tribal, Messi va desplegar una grandesa i una superioritat incontestables, que van ser reiteradament reprimides pels rivals, convençuts que només podien aturar-lo aplicant la doctrina Inda (“por lo civil o por lo criminal”).
Messi va continuar i tot semblava perdut quan va sortir André Gomes. El canvi d’Alcácer per Gomes va activar els pitjors presagis, com si només puguéssim competir a la borsa amb monedes virtuals prometedores però sense cap certesa. No podíem fer canvis perquè no tenim banqueta i aleshores el futbol va decidir ser just i allargar la competició i els mecanismes de les llegendes. Sergio Ramos va ser detectat pel radar del reglament per l’enèsima entrada etnològica i l’àrbitre no es va arronsar: al carrer. Curiosament, va ser contra deu quan el Barça va jugar pitjor, com si la possibilitat de redreçar el seu destí l’espantés o li fes mandra. Per sort, va ser un miratge. Sergi Roberto, que ha fet una temporada brutal fora de posició, va córrer com li van ensenyar de petit: amb el cap ben alt i sabent cap on anava. I Messi, oh, Messi, va entendre el moviment dels seus companys i va culminar la jugada amb el toc precís, en els minuts de descomptes, a la sergioramosiana manera. L’alegria és això: guanyar al Bernabeu, amb gol de Messi, a l’últim minut, en una jornada que decideix la Lliga i en un dia tan especial com Sant Jordi.
Avui tots caurem en l’exageració i en el lirisme èpic de les grans ocasions. Intentarem explicar de què va tot això i no admetrem que, un segon abans de marcar Rakitic el seu gran gol, ens estàvem cagant en la mare que el va parir. Però tot el que direm no serà res comparat amb el gest, més orgullós i noble que desafiant, de treure’s la samarreta i mostrar-se a la grada del Bernabeu amb un d’aquests missatges marca de la casa. Si és efectiu marcant tots els gols imaginables, Messi també domina l’art de l’eficàcia simbòlica universal. Si simula pintar-se la cara per una causa solidària, tothom l’entén i les recaptacions i els donatius es disparen. Si culmina una altra actuació inoblidable, sap rematar-la amb el gest que, una vegada més, cap coach li haurà recomanat: mostrar la samarreta com una segona pell, el trofeu d’un enorme moment de justícia.
Leo va desplegar una grandesa i una superioritat incontestables