“Si una empresa suborna, li han de prohibir tornar a concursar”
Edat? Treballo molt i així emmantinc en forma per treballar... I cavalco cada dia. Vaig néixer a Washington. Tinc 3 fills i 4 nets: els explico que ser economista consisteix a demostrar que no hi ha res de franc i que desconfiïn de qui digui una altra cos
L’economia creix una altra vegada: decreixerà el populisme? Sempre l’economiaha estat millora, així. les Quanpolítiques radicals que prometen solucions màgiques van perdent adeptes. La gent ja té més a perdre.
Què creu que passarà ara?
Els qui van aconseguir poder des del populisme connectaran amb el nou estat d’humor i, a mesura que torna la prosperitat, canviaran el discurs: més transversal, inclusiu i institucional.
I si no ho fan?
Perdran poder de la mateixa manera que el van guanyar.
Com funciona aquesta relació?
Em temo que la història demostra que, quan les condicions de vida d’un país empitjoren, és poc probable que la societat es miri a si mateixa i provi de corregir el que no funciona.
Seria el més efectiu... I dolorós.
El més fàcil i habitual, en canvi, és que els individus s’agrupin entorn d’una identitat nacional, ètnica, cultural, religiosa...I culpin un enemic exterior dels seus mals, mentre sorgeixen líders que prometen solucions ràpides, clares i, per descomptat, errònies.
El populisme d’avui és diferent? Sempre és el mateix. Una elit cosmopolita, educada i intel·ligent treu partit de la globalització davant la majoria aferrada a la seva identitat que creu que és la culpable de les seves desgràcies i vol eliminar-la.
Qui és aquella elit?
Antigament sovint eren els jueus, però també hi ha hagut moltes altres elits que van entendre que la riquesa del món està en la innovació, el comerç i l’intercanvi.
Qui són avui aquells cosmopolites enriquits per la globalització?
Doncs la plutocràcia digital universal de multibilionaris d’internet. Mentre ells acumulen una riquesa ingent, les classes blanques americanes menys educades que vivien força bé abans ara es proletaritzen i radicalitzen.
Un altre Nobel, Angus Deaton, ha demostrat que als EUA literalment se suïciden.
És part d’aquest fenomen.
Com es pot evitar aquesta desigualtat i l’odi?
Ja en la crisi del 1929 vam descobrir les receptes, i continuen sent les mateixes, però les societats han canviat i és més difícil aplicar-les.
Les polítiques expansives han funcionat millor als EUA que aquí a Europa. Perquè Europa –com el Japó– té una proporció molt més gran de pensionistes i gent gran que ha estalviat molt.
I...?
Doncs que quan veuen que els bancs centrals adopten polítiques expansionistes i augmenten el deute temen que l’acabaran pagant ells. Així que, encara que s’augmenti la liquiditat disponible, en comptes de gastar més i reanimar l’economia, estalvien més i frenen el seu efecte.
I quan pels seus estalvis els donen menys interès o cap, encara estalvien més.
El fet és que l’efecte de qualsevol expansió monetària, fiscal o polítiques keynesianes queda limitat en una població envellida.
És un problema de cultura econòmica?
Haurien d’entendre que l’economia d’un país no és la d’una llar i que gastar més no significa perdre el que gastes si tots gasten i produeixen més alhora.
Però Keynes avui en l’euro no pinta gaire.
En tot cas, una certa inflació ajuda a pagar els deutes. No sabem encara per què exactament, però està demostrat històricament que els períodes d’inflació molt baixa o, per descomptat, de deflació tenen un creixement baix. I així es prolonga i augmenta la penúria. Però l’euro, a més, té els seus propis defectes.
Quins?
Ja els vaig publicar el 1999: mentre els països de l’eurozona no tinguin una coordinació fiscal, l’euro i les seves economies estan en precari. Haurien d’haver pactat algun tipus d’eurobò, que demostrés al món i als mercats que si un país de l’euro té dificultats, tots responen per ell.
I el BCE no fa una cosa semblant?
El que fa ara és decidir –sense control democràtic– a quins països i com i quan i quant ajuda, i assumeix tots aquests riscos en el seu balanç. La Reserva Federal no compraria mai deute d’un Estat com fa el BCE. És un error greu barrejar la política monetària i la fiscal.
Què haurien de fer els governs?
Totes la resta de coses que permeten a una economia tornar a créixer. L’absència de corrupció ajuda. I no parlo només d’Espanya, a Nova York fa anys que lluitem contra els suborns en els contractes públiques. És una epidèmia.
Algun suggeriment?
Segons tinc entès, aquí algunes empreses han pagat a partits en el poder perquè a canvi els concedeixin contractes públics.
Què proposa vostè per evitar-ho?
Doncs que, a més dels polítics corruptes, es castigui les empreses subornadores que els paguen comissions. N’hi hauria prou si, una vegada demostrat el suborn, es condemnés les empreses, que no podrien tornar a concursar per un contracte públic durant un termini de temps determinat. Seria molt dissuasiu.
Per què creu que no es fa?
El més important és que es pot fer. Només cal que els seus representants influeixin perquè ho aprovin i si no, votin uns altres.