El millor italià

Passa sovint: algú afirma que ha descobert el millor restaurant italià de Barcelona i te’l recomana amb una insistència que no saps mai si respon a un criteri rigorós o generós o a l’enèsima epidèmia d’esnobisme. El podries ignorar i recordar totes les vegades que t’han recomanat el millor italià de Barcelona i després va resultar que no ho era. Però la remota possibilitat que sigui veritat fa que, contravenint les recomanacions mèdiques del moment, hi reservis taula. Amb els anys has après a controlar les expectatives. Saps que no serveix de res il·lusionar-se però tampoc t’agrada practicar l’immobilisme reaccionari dels prejudicis. Hi vas, doncs, i quan el cambrer recita els plats de fora de carta, l’escoltes amb atenció i, en funció de l’accent (fingit o real), li preguntes si és sicilià, napolità, argentí o manresà. Per acumulació de fracassos, desisteixes de demanar pasta carbonara: és una batalla tristament perduda.

Acceptes de bon grat les propostes, cada vegada més freqüents, de receptes de pasta amb animals de mar, i fins i tot celebres una salsa que, contravenint el corpus acadèmic, incorpora coco. Menges, paladeges i compares mentalment aquest millor italià de Barcelona amb altres millors italians de Barcelona de la teva vida i et preguntes com s’ho fan els millors italians per multiplicar-se tant. Conjectures que, a banda de la important colònia d’italians de la ciutat, la cuina italiana és una solució acceptada per la majoria de turistes. I igual que la multiplicació de restaurants japonesos només s’explica perquè la majoria estan en mans de xinesos disfressats, s’entén que l’oferta de cuina italiana sigui quantitativament internacionalista. ¿Com es reconeix el

Per acumulació de fracassos, desisteixes de demanar pasta carbonara: és una batalla tristament perduda

millor italià de Barcelona d’un italià normal? No s’hi poden servir pizzes, ha de tenir estovalles que no siguin d’hule ni de quadrets vermells i blancs i no hi poden sonar versions d’Il Divo ni altres formes de contaminació melòdica. El tracte ha de ser familiar (fingit o real) i algun dels plats ha de subratllar l’origen de la recepta. Els vins han de ser bons (una vegada, per impressionar la dona de la meva vida la vaig convidar a un italià caríssim i quan va venir el maître li vaig demanar una ampolla de Bartolo en comptes de Barolo; un consell: no feu el merda).

El cas és que, inevitablement, quan arriba l’hora de pagar després d’haver admirat el cafè o la textura del tiramisú, arribes a la conclusió que el millor italià de Barcelona no és ni de bon tros el millor italià de Barcelona i entens que tot plegat forma part d’una estratègia d’esquer, una Ítaca gastronòmica que, a mesura que s’acosta, s’allunya. Així que, imposant de manera artificial la maduresa que no tens, promets no tornar a escoltar els cants de sirena i conformar-te amb les desenes de bons restaurants italians que hi ha a la ciutat. Encara que, en el fons, saps que quan algú se t’acosti i, amb maneres de camell de la plaça Reial, et digui que ha descobert el millor italià de la ciutat, hi tornaràs a caure. O, més ben dit: a recaure.