L’estrès del divorci

ELS britànics van creure a ulls clucs que el divorci és un camí a la felicitat (la frase la va escriure irònicament el psiquiatre Luis Rojas Marcos) i fa deu mesos van decidir separar-se dels altres vint-i-set socis de la UE. Els sociòlegs han determinat que els tres episodis més estressants de la vida d’una persona són la mort d’un familiar, la separació conjugal i el canvi de domicili. Però el 52% dels ciutadans del Regne Unit van decidir donar per morta la seva relació amb la UE, divorciar-se d’Europa i emportar-se els seus mobles de Brussel·les. Tres estrès en un. Segurament van creure que anar-se’n sortia de franc. Theresa May, que en vint-i-quatre hores va passar de ser europeista a euròfoba –com si li hagués picat una mosca tse-tse que li inoculés la malaltia del son rupturista–, està convençuda que als comunitaris els interessa portar-se bé amb ells i que, al final, es trobarà una solució acceptable. Jean-Claude Juncker, que dijous va sopar amb May a Londres, va dir en públic que el menjar va ser excel·lent, però en privat va afegir que els britànics vivien en un altre planeta i que no havien entès res. Tot apunta que en la devolució del sopar el xef de Juncker pot acabar fent estofat amb el gos de May, com passava a La guerra dels Rose.

Del fenomenal embolic que suposa el divorci del Regne Unit, almenys hi ha un aspecte edificant: tots vint-i-set van a l’una. Amb prou feines van trigar quatre minuts dissabte a aprovar les directrius de la negociació. La UE ho té clar: en les seves negociacions amb el divorciat, abans de parlar del futur, s’haurà de resoldre sobre del passat. El Regne Unit deixa una factura de 60.000 milions d’euros i una incògnita sobre què passarà amb els 4,4 milions de persones afectades (europeus a la Gran Bretanya i britànics al continent). A partir d’aquí, es parlarà de la futura relació. Woody Allen sosté que alguns matrimonis acaben bé, i d’altres duren tota la vida. No serà fàcil trobar el final feliç.