Lliçons bíbliques
Antoni Puigverd troba a faltar un coneixement més gran entre els joves de les paràboles que ofereix la Bíblia, moltes de les quals destapen de forma eloqüent els comportaments reprovables de la classe política actual: “S’ha produït un tall de dimensions històriques entre les generacions actuals i les immediatament anteriors: 2.000 anys d’història han gairebé desaparegut. Com per art d’encanteri. El buidatge radical de 2.000 anys de tradició produeix vertigen”.
Em comentava un professor de periodisme que els universitaris d’avui desconeixen la majoria d’expressions bíbliques. Anys enrere formaven part del llenguatge corrent, però s’han convertit en un jeroglífic. Associen Harmagedon al Senyor dels anells. Si algú es refereix a la paràbola dels talents poden imaginar que el talent intel·lectual té forma parabòlica. És gairebé impossible que entenguessin aquells articulistes que, dies enrere, amb subtil enginy, es referien al passatge de Susanna i els vells per descriure el suport de la vella guàrdia del PSOE a la líder andalusa Susana Díaz.
Parlar d’un judici salomònic ja no és possible, tampoc. La immensa majoria dels joves ignoren el passatge bíblic en què el rei Salomó va impartir sentència en un plet que enfrontava dues dones. Totes dues reclamaven la maternitat d’un mateix nadó. Salomó va ordenar que el nen fos partit en dos i que cada dona es quedés la meitat del nen. Una d’elles va acceptar la sentència, mentre que l’altra, desconsoladament, deia que, abans de deixar morir el nen, s’estimava més cedir-lo a la rival. Així va descobrir Salomó quina de les dues era la mare.
Ja no goso fer servir aquest passatge per glossar un fet que observo cada dia amb més inquietud: aquells que, en teoria, més defensen el nadó català prefereixen esqueixar-lo en dos abans de rebaixar els seus plantejaments per tal d’arribar a consensuar un mínim comú denominador que seria molt més fort davant el mur de Madrid.
Tampoc no goso fer servir l’apòleg de Salomó quan llegeixo les converses, gravades per la policia, en què alts càrrecs del PP parlen de la judicatura com si fos una criatura sacrificada obscenament als seus interessos. Les converses revelen com n’és de fàcil desplaçar els jutges incòmodes: els regalen càrrecs europeus. Tot demanant que amb ell es fes el mateix, deia Ignacio González a Eduardo Zaplana referint-se al jutge García Castellón, titular de l’Audiència Nacional però que des de fa 17 anys té un suculent càrrec internacional: “Al titular lo quitaron porque era uno que era aparentemente rogelio (vol dir roig) y le dan magistrado de enlace en Londres… no sé, después gana una pasta; o Roma, vive como Dios y el tío no quiere saber nada, claro”. Els ministres de Justícia del PP fan exactament el contrari de Salomó: premien la falsa mare. S’estimen més matar la justícia que jugar net.
Tornant a la tradició bíblica perduda. En contra del tòpic que sosté que els joves d’ara estan menys preparats, jo sostinc que acumulen molt més coneixement que les generacions precedents (al marge del fet que, tecnològicament, ens donen mil voltes). Ara bé, d’entre els molts coneixements que atresoren, no hi ha res que tingui a veure amb la tradició cultural cristiana: els seus pares i avis no han considerat convenient traspassar-los aquest llegat. Un llegat que no han rebut ni tan sols els nens i adolescents educats en escoles pretesament catòliques (moltes de les quals, avergonyides d’aquest origen, l’amaguen fins a fer-lo invisible). Aquest fenomen també s’ha produït a Bèlgica i Holanda i, parcialment, a França. Però no pas a Alemanya, el país més avançat de la Unió Europea.
Els alemanys, amb un fort sentit de culpa històrica, consideren imprescindible la dialèctica entre modernitat i tradició. I a causa de la síntesi que en fan, els seus líders polítics prediquen menys que els nostres, però són força més coherents. Mentre entre nosaltres la solidaritat amb els refugiats comença i acaba amb els festivals de música on tothom fa grans stripteases de bondat, a Alemanya han acollit un milió de refugiats. No sense costos: amb l’oposició de l’extrema dreta i de Die Linke, una esquerra que fa honor a la famosa màxima: tots els extrems es toquen (màxima que, com acabem de veure, també pot ser aplicada al gauchista francès Mélenchon).
Entre nosaltres, impera una ideologia que podríem definir com a adàmica si no fos que, com que el mot procedeix d’Adam, potser els lectors més joves ja no entendrien. Em refereixo al pensament contemporani de moda: indiferent a la perspectiva d’èpoques anteriors, pretén descriure el món per primera vegada com si abans no l’hagués contemplat ningú. És una mirada desconnectada de tota mena de referents. Determinant a les famílies, hegemònica a les escoles i als televisors catalans, ventila debats d’una d’enorme transcendència ètica (eutanàsia, ventres de lloguer, suïcidi assistit, perspectiva de gènere) amb una superficialitat estupefaent.
S’ha produït un tall de dimensions històriques entre les generacions actuals i les immediatament anteriors: 2.000 anys d’història han gairebé desaparegut. Com per art d’encanteri. El buidatge radical de 2.000 anys de tradició produeix vertigen. No pas perquè hàgim d’enyorar els temps en què la religió ordenava sense contrapès la vida dels humans, sinó perquè totes les societats madures tenen, com el déu romà Janus, dues cares: amb una miren cap al futur, però amb l’altra al passat. El diàleg entre tradició i progrés és imprescindible. I nosaltres potser ja no estem en condicions de promoure’l.
Els ministres de Justícia del Partit Popular fan exactament el contrari de Salomó: premien la falsa mare