Dir-se Twose o Couchoud

No tothom té l’encert de dirse Gutiérrez Navalón, Tetas Planas o Luna Morales, cognoms sense substància però pronunciables. Hi ha, en canvi, cognoms de compatriotes plens d’exotisme, misteri i viatges a ultramar en vaixells de vapor.

I que, de generació en generació, són mal pronunciats.

Dissabte, Alberto Twose, al qual he vist créixer, em va avisar que anava a una ràdio per parlar de la seva passió: recuperar les rajoles hidràuliques, vestigis de la Barcelona del XIX i objecte de la seva empresa Fragmentsbcn.

–I avui tenim Alberto Tose per parlar de...

El locutor va pronunciar Tose com podia haver dit –ja li ha ocorregut–: Touse, Tivose, Tous, Túvose... També jo, la primera vegada, vaig pronunciar malament Twose, la fonètica del qual és simple: Tus.

Jo crec que la gent de cognoms ordinaris es venja dels compatriotes amb cognoms anglesos, francesos o italians pronunciant-los malament, de la mateixa forma que quan un va pel carrer amb una amiga i el saluda una dona atractiva, hi ha tendència a deixar lliscar algun comentari lleugerament desfavorable.

–Quines ungles dels peus tan rares té! No t’hi has fixat?

L’Alberto va encaixar resignat que les dues mencions del seu cognom a la ràdio fossin incorrectes, penitència que es transmet de generació en generació des que el seu besavi anglès es va assentar a Barcelona.

–Normalment, els qui volen pronunciar millor són els que ho pronuncien pitjor.

–Modèstia a part, això no és res comparat amb el meu.

A en Pablo, de primer cognom Díaz i de segon Couchoud, oftalmòleg, perico i calavera, li han canviat la pronunciació més vegades de les que l’encerten (Cushú). Com que en aquest país tots hem volgut ser francesos i no el que som, ens vengem dels afortunats, un tret molt peninsular.

Bé per escrit o bé de paraula, del cognom matern de l’amic Pablo n’han dit de tot: Colchond, Cochon (porc en francès), Xucrut, Gouchou, Puchó, Louchoud, Couchjoud, Cuchú...

–I per poc no m’anomenen cucurutxo! Tot arribarà.

Pot ser que hi influeixi també la vergonya de creure que hauríem de saber pronunciar bé noms estrangers la fonètica dels quals se’ns escapa. Jo ni a trets l’encerto amb Joyce Carol Oates, l’escriptora dels Estats Units que sap de boxa amb l’avantatge per a ella i per a mi que viu molt lluny, a diferència de l’Alberto i el Pablo.

La culpa, esclar, és dels seus avantpassats, que en lloc de quedar-se a Bristol o Lió com feia tothom els va agafar la fal·lera de veure món i multiplicar-se:

–El tal Couchoud va anar a parar a València i es va morir allà el 1865 durant l’epidèmia de còlera. El van enterrar amb una guitarra per voluntat seva.

I els seus descendents, paciència.

Tenir un cognom exòtic distingeix, però... surt a compte, si molt pocs el saben pronunciar?