Terres que volen
Els portuguesos tenim una gran passió per les arts decoratives, que són la nostra manera de transformar el que ens envolta en una altra cosa. Una paret neta, nua, en un país emparedat entre Espanya i l’Atlàntic es transforma fàcilment en un mur d’angoixa. Però si decorem aquesta tàpia o aquella façana amb rajoles se’ns oblida una mica el límit que representa. On abans hi havia un impacte visual sorgeix, ara, un bell horitzó en tons blaus. Disfressem, per tant, les parets que ens amenacen –i que, ai, n’hi ha tantes– per no veure-les. De fet, moltes coses a Portugal llisquen cap a la ficció de si mateixes perquè, sense una màscara, serien realitats dures, atroces.
Vostès entren, per exemple, en una vella església de Porto i es troben amb aquella pluja daurada dels altars. Es tracta de fusta llaurada, a la qual els nostres artesans sobreposaven làmines d’or, que funcionen com un gloriós heterònim de la cel·lulosa inicial, transformada en tresor d’Alí Babà. No és una tècnica només portuguesa, però l’hem practicat moltíssim, amb cura i èmfasi. De fet, per viure a Portugal, cal aprendre aquests trucs de màgia, amb els quals ens anem consolant de l’estretor de la realitat.
Una de les aventures decoratives nacionals més recents va ser la metamorfosi del terra que trepitgem en tapís volador. Ja havíem triomfat sobre les parets, amb les rajoles. El nostre estil manuelí, que és la fase final del gòtic a Portugal, havia transformat un baluard, la Torre de Belém, en alguna cosa semblant a un pastís de casaments. Però la superfície de les voreres es resistia. I això ens molestava. Imaginin-se el que representa fer tots els dies les mateixes passes cap a la mateixa ocupació de tota la vida, o cap al mateix bar de sempre, observant, quan abaixem la vista, una monotonia de fang o de ciment. No podia ser. Es va inventar, doncs, a mitjans del segle XIX, el mosaic portuguès: unes filigranes, normalment amb pedres blanques i negres (tot i que poden ser també d’altres colors), que converteix el sòl en un bell vol visual. De manera que si vostè fa el mateix rumb de tots els dies això se li oblidarà una mica perquè, sota les plantes dels seus peus, hi ha onades, flors, dofins, arabescos. Ras i curt, que les voreres ens consolen de la rutina.
El mosaic portuguès, la calçada com diem aquí, va enamorar el país i és a tot arreu. En alguns llocs s’han realitzat prodigis i un, mentre va a comprar el pa, trepitja meravelles.
Algun turista català amb mala sort ja s’haurà adonat que aquest mosaic lusità és molt relliscós. Quan plou, adquireix un centelleig traïdor, que és realment perillós. Però tots els somnis són així: deriven fàcilment cap a la relliscada de si mateixos. És com si el sòl volés tant que vostè l’acompanya en aquell moviment sublim i acaba estavellat a terra.
L’alcaldia de Lisboa ha creat un programa per erradicar els mosaics que comportin més risc: una cosa així com cremar-li la biblioteca a Don Quixot perquè no vagi donant voltes per aquells mons de Déu. Però la capital portuguesa sense el nostre mosaic no seria el mateix. Segur que, entre els tècnics encarregats del desballestament de tants onirismes pedestres, hi haurà capellans amb bon gust que
Va ser la misèria assetjadora la que ens va empènyer cap al mar i ens va fer descobrir el món per no morir-nos de gana Els portuguesos sempre han falsificat les seves limitacions amb un laberint de miratges per oblidar la seva fragilitat
perdonaran la vida a les voreres decorades de molts carrers. Aquest viure la vida sense voler prendre consciència del que ella és en realitat està molt present en la cultura portuguesa. Pocs lusitans saben que, al llarg de la història del país, el gran problema ha estat sempre la limitació econòmica. Quan l’aragonesa i catalana Elisabet, esposa del nostre monarca Dionís, va desembarcar al Portugal del segle XIII es va trobar amb una pobresa tan desmesurada que la reina es va transfigurar en una mare Teresa de Calcuta medieval. Va ser la misèria assetjadora la que ens va empènyer cap al mar i ens va fer descobrir el món per no morir-nos de gana. Però aquesta història s’explica a l’escola en clau de simfonia heroica, sense que s’escolti el gemec famèlic que hi va haver en el seu origen. Sempre hem falsificat les nostres limitacions amb un laberint de miratges tan eficaç que acabem oblidant la fragilitat que som.
Quan, després de la revolució dels clavells de l’any 1974, es va produir la descolonització i Portugal es va veure reduït a poc més que la seva expressió europea i insular, el país es va mantenir serè. No hi va haver una generació del 98. Gairebé ningú no va clamar decadències o va entonar un rèquiem imperial. El nostre assagista més gran de la segona meitat del segle XX, Eduardo Lourenço, es va interessar per aquesta pau tan sorprenent. I va descobrir que el nostre imperi havia estat, sobretot, una entitat imaginària. Encara que hi va haver viatges, comerç i dominis, nosaltres vam viure tot això, per dins, com una rajola més. Com si els oceans fossin també un terra que vola. I quan l’imperi es va desfer n’hi va haver prou amb posar a la paret de la pàtria la nova rajola europea. Ara, el mosaic portuguès està en obres i s’estudien els nous dibuixos amb què continuarem encisant les nostres passes.