Dia del Treball
Primer de maig, dia del Treball. Fins i tot, Dia internacional del treballador. I és així des de la Segona Internacional Socialista, el 1889. La festa del treball es va instaurar en memòria dels anomenats màrtirs de Chicago, un grup de sindicalistes anarquistes, majoritàriament alemanys, que van ser ajusticiats després d’una vaga que van iniciar un primer de maig del 1886 en defensa de limitar la jornada laboral a vuit hores diàries. Existeix una crònica periodística de les execucions firmada per José Martí, llavors corresponsal del diari La Nación de Buenos Aires. Martí va comparar els anarquistes amb catecúmens. I els va atorgar la força d’una nova fe. Precisament per això, el primer de maig no se celebra ni als Estats Units ni al Canadà. Per evitar, cal suposar, la propagació de les ideologies anarquista, socialista i comunista. Els nord-americans d’origen saxó celebren el Labor Day el primer dilluns de setembre. Austràlia i Nova Zelanda també van optar per dates diferents del primer de maig. Tot i que les celebracions són similars a gairebé tots els països. Amb desfilades, esclar. Com les que ens obsequiava al seu dia la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Sovint amb demostracions gimnàstiques que exemplificaven precisament això, la força del treball.
A Espanya, la dictadura de Primo de Rivera va prohibir la celebració del primer de maig. Durant el franquisme va passar a
Els nous tipus de treball s’hauran d’adaptar a la globalització, la robotització i l’economia col·laborativa
ser la Fiesta de Exaltación del Trabajo, que se celebrava el divuit de juliol. I es va convertir en un altre espectacle similar, amb les seves desfilades i acrobàcies patrocinades pels sindicats verticals. Tret del parèntesi de la Segona República, el primer de maig no va tornar a ser festiu fins a l’arribada de la democràcia. I això malgrat que el Vaticà havia beneït la data el 1955, quan Pius XII va instaurar l’u de maig com la festa de Sant Josep Obrer (o Artesà).
També a l’Espanya de la dictadura les lleis es van anar acomodant i van anar donant cabuda a una regulació més humana del treball. L’explotació salvatge de nens, dones i homes havia deixat de ser possible en la majoria dels països occidentals. Tot i que avui, en aquests dies nostres de permanent connexió, amb telèfons mòbils i confusió entre la vida privada i la laboral, no sé si el primer de maig és una relíquia d’altres temps o si, precisament, no hauríem de tornar a definir què és el treball i quins són els seus límits. Perquè la veritat és que la desigualtat creix. I que són uns pocs els que acumulen riquesa mentre els altres treballen per aquells valors que considerem bàsics en la nostra forma de vida: una casa, vacances pagades, el cotxe, els electrodomèstics. I un accés universal garantit a la sanitat i l’educació. Un dia com el d’avui, i en aquests temps nostres, s’imposa un nou canvi de la definició de treball. Esperem que sense màrtirs, però fent front a la globalització, la robotització i l’anomenada economia col·laborativa.
Vuit hores? Que lluny que ens queda aquesta reivindicació i que il·lusòria.